De ‘cimarrones', Ava Gardner i Tijuana

La cultura dels cimarrones, els esclaus negres rebels de l'Amèrica Llatina, revifa al Panamà gràcies a la recuperació d'un llegat fosc que enlaira en el país esventrat pel gran canal una identitat que beu de la tradició. Qui m'ho explica és el doctor en geografia i història Jordi Tresserras, consultor de projectes internacionals i workaholic confés, amb qui quedo a Tossa de Mar, on estiuejava de petit (“sóc nét de veraneants”) i s'hi ha mudat no fa gaire. Tresserras viu a la vila vella, just a davant de l'estàtua d'Ava Gardner, la qual un guia poc entenimentat va confondre en una ocasió amb Carmen Amaya, em comenta amb un mig somriure delator. I és que ell, en un no-res, ha fet seves la història i la fesomia de la localitat costanera, n'és un guia immillorable i se n'estima els edificis d'estil Bauhaus com ca l'Acerbi –situat a tocar de la vil·la romana de senyalística tronada–; on vol obrir-hi una subseu del Laboratori de Patrimoni, Creativitat i Turisme Cultural (Labpatc) de la Universitat de Barcelona.

Tresserras també coordina els cursos de postgrau en gestió cultural que la UB fa a l'antiga fàbrica tèxtil Can Canela, al districte creatiu del 22@. Per aquests estudis, hi han passat en vint anys més de sis-cents alumnes i una quarantena de ministres de Cultura. I el meu amfitrió em convenç que per res del món puc perdre'm el seminari d'“un crac de la diplomàcia cultural” amb qui coincideix en la idea que “la cooperació és horitzontal o no és”.

Pel cognom i unes maneres exquisides, és fàcil endevinar l'origen d'Enrique Vargas, un mexicà que s'encarrega de l'espai cultural de la Secretaria General Iberoamericana (Segib). Sí, parlem d'aquell organisme que munta les cimeres que congreguen una pila de caps d'Estat com l'ex-rei Joan Carles, que allà va etzibar a Chávez un inoblidable ¿Por qué no te callas? De tota manera, Vargas s'allunya de la realpolitik i se centra en la diplomàcia blanca, que sol donar més joc. El seu objectiu és que la Segib permeti als països membres “compartir experiències, posar en marxa polítiques públiques i crear xarxa perquè la cooperació ajudi a la creació de continguts”. La raó és clara: “La cultura és un eix que serveix per competir en altres mercats.” I per aconseguir-ho, l'estratègia comença per “identificar les agendes de les ciutats”. No és igual parlar de la multicitada Medellín, durant anys el lloc més perillós de l'Amèrica Llatina i que ha convençut els joves perquè bescanviïn pistoles per llibres; que de Tegucigalpa, on també s'hi fan activitats interessants encara que no sempre s'associï al mapa de les ciutats creatives i amarades d'identitat. Tot això, sense parlar de l'última frontera: “Tijuana era i és un focus de tensió, amb cases petites i famílies nombroses, on s'han estat aplicant polítiques perquè els joves es trobin a l'espai públic i puguin fer esport i compartir inquietuds culturals. Queda molt a fer, però hi ha una finestra oberta a l'esperança.”

Com que res es fa d'un dia per l'altre i els fronts són molts, Vargas defensa per tots els mitjans “una agenda global amb objectius diferenciats” que impulsin i posin en relleu la diversitat i identitat de l'Amèrica Llatina. Perquè si hi ha l'Europa de les dues velocitats, a Llatinoamèrica els ritmes són múltiples. Podríem esmentar-ne dos casos, com a mínim, sorprenents: Xile tot just ara es planteja tenir un Ministeri de Cultura i “el Brasil no va començar a posar fil a l'agulla en polítiques culturals fins a l'arribada al poder de Lula”.

Vargas advoca perquè les estratègies en política cultural “obrin estímuls a la creació i entenguin que la cultura no és només economia, tot i que és una activitat que ha de pagar impostos”. Les prioritats a l'hora de difondre-la són el foment de la participació ciutadana i l'ús d'eines que van des d'un canal de televisió educativa vist per més de cent milions de persones a programes específics com Iberescena o Iber-rutas, el qual recull l'aportació de les migracions al subcontinent americà (“Els bolivians han canviat el paisatge i les olors de Buenos Aires, i els paraguaians tenen molt a dir al Brasil”).

Finalment, aquest expert de mirada àmplia reflexiona sobre el paper de les biblioteques, uns espais on avui han de conviure el paper i el digital perquè “les biblioteques del segle XXI no han de ser com les bodegues”. I és que rescatar, crear i difondre cultura genera identitat.