Rosa Pera. situació crítica
Jaume Vidal
“No cal un successor de Tàpies”
Té sentit la crítica d'art avui?
Una de les principals propietats de l'art i de la cultura és la de contribuir a fomentar i desenvolupar el sentit crític de les persones. L'art és una via de coneixement, un àmbit de producció i de comunicació a través d'idees i emocions. És un espai per gaudir i pensar. La crítica d'art connecta visions i situacions, pensament i acció, història i present, l'art amb d'altres fonts de saber, i ha d'interpel·lar artistes i públics a discreció. Intel·ligència, gaudi estètic i esperit critic: no se m'acut un còctel millor per al cultiu de la societat. La crítica no té un sentit, en té molts.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Són agents diferents. Això no obstant, quan els artistes aporten la seva visió a pràctiques pròpies del crític, com el comissariat, o experimenten amb arxius, col·leccions i museus com a dispositius des d'on fer trontollar paradigmes, solen fer aportacions interessants.
Quin és el seu museu preferit? En quin no hi entra mai?
M'agrada tant estar a museus com llegir literatura o anar al cinema. Gaudeixo molt a llocs com el Barbican i la Tate Modern a Londres, el Cooper Hewitt i el New Museum a Nova York o el Boijmans Van Beuningen a Rotterdam. Darrerament n'he conegut un de molt especial, el Sir John Soane's Museum a Londres. No em desperten gaire interès les franquícies com la del Pompidou a Màlaga.
Tàpies té successor?
No cal.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Si sortíssim al carrer i demanéssim a la gent cinc noms d'artistes, les respostes i els silencis serien del tot eloqüents. Probablement no seria diferent fer-ho a centres comercials o a les facultats. Si fem un repàs als artistes de les exposicions i esdeveniments artístics internacionals, també tindrem un indicador prou explícit.
Per quins artistes aposta?
M'agrada treballar amb artistes que aportin complexitat, que invitin a relacionar-nos amb la realitat des de perspectives imprevistes i també amb els somnis, que estimulen a exercir el poder de la imaginació amb intel·ligència, valentia i sensibilitat. Els que fan vacil·lar allò que es té per inequívoc.
Realment interessa l'art al públic català?
Es difícil que la gent s'interessi per coses que no coneix o a les quals no hi té un accés natural. Què és art català i quin és el (seu) públic? Em resisteixo a parlar-ne en singular. Art i públic són diversos i variables, i el millor vincle entre ells és l'educació, que ha de ser expandida.
Som un poble artísticament madur?
L'art no ha de ser un bé de consum. Art i cultura haurien de ser transversals a d'altres àmbits; l'art té molt més a aportar a l'educació que ensenyar els nens a dibuixar, activitat que tots els infants desenvolupen de manera natural, com parlar o caminar. Com és que a mesura que avancen en la seva formació, es van allunyant cada cop més de la creació fins sentir-se'n gairebé aliens?
Els polítics es creuen l'art català?
No he sentit ningú que pregunti si els polítics es creuen la sanitat o la indústria. Els polítics han de tenir cultura i han de fer la seva feina. La gent es pregunta sobre la creença en allò que desconeix completament o sobre allò de què no se'n fia, com la parapsicologia, els extraterrestres o en la vida al més enllà. Preguntar-se sobre si els polítics creuen en la cultura és pressuposar que la desconeixen i que se'n malfien. Preferiria no fer-ho.
El silenci seria eloqüent si sortíssim al carrer i demanéssim cinc noms d'artistes