Fernández Díaz i els fonaments de la llibertat

Si hagués vist Alberto Fernández Díaz marxar de l'acte de lliurament dels premis Ciutat de Barcelona al Saló de Cent de l'Ajuntament dilluns al vespre (que confesso que hi era però no el vaig veure), hauria pensat que anava al bany i no que se sentís ofès. Digueu-me ingènua, però enmig de l'ambient festiu i de celebració de la cultura de l'acte no vaig creure en cap moment que un parenostre tunejat, en la veu de simplement la poetessa Dolors Miquel, pogués provocar tant d'enrenou. Ni vaig ser capaç de veure la relació entre el que recitava la poetessa i la sortida del Saló de Cent del polític del PP. Em costa de comprendre.

El cas és que a pilota passada em va semblar una simple anècdota d'un polític que tenia una rabiola. Si el poema s'hagués pronunciat enmig d'una celebració religiosa, potser algú s'hauria pogut sentir molest. Però estàvem tots plegats (guardonats i familiars, membres del jurat i polítics municipals) en un ritual a favor de la cultura, en un any especialment fecund en la creativitat de la ciutat. Aquesta hauria d'haver estat la notícia. Per això em molesta profundament que les ganes de protagonisme dels polítics emmascarin un acte festiu i cultural. L'enrenou respon, com tantes vegades en els últims temps, al fet que tenim una democràcia de cel·lofana i que molts polítics només se centren en la cultura com a arma d'atac contra els seus contraris.

A més, en una societat tan mediatitzada com la que vivim, gestos com la rabiola de Fernández Díaz triomfen i són altament difosos. La xarxa i els mitjans de comunicació donem aire al fet que cada cop més la limitació de la llibertat d'expressió s'afermi com alguna cosa natural en la societat. Fa por perquè és un gran pas enrere en la construcció de la democràcia i la llibertat, que pel que veig, passats 40 anys, encara està en els fonaments.