Quan Frank Dubé va viatjar a Neptú

Heus aquí un d'aquells discos catalans que, al Japó, es veneren amb bogeria però que, aquí, amb prou feines coneix ningú. És el Proyecto A de Frank Dubé (Barcelona, 1934), un músic a qui l'etiqueta de “polifacètic” sempre li ha anat curta: líder, fa més de mig segle, dels conjuntos Relax i Dubé, acordionista virtuós en un munt de gravacions, showman i humorista, fundador –i president vitalici– de l'associació d'alumnes i exalumnes del Conservatori del Liceu, protagonista de la primera representació catalana del musical Hair a les discoteques Maddox i Revolution de la Costa Brava, assessor d'Estat Català i Esquerra Republicana en les primeres eleccions després de la mort de Franco, fundador de l'Associació de Practicants de la Psicoestètica i autor l'any 1986 del maxi single In-The-Pen-And-Cia/Catalonia is not Babylonia. Trets biogràfics, tots aquests, que no haurien de fer-nos desviar l'atenció a l'hora de valorar Proyecto A, un disc publicat originalment per RCA-Victor l'any 1971 i reeditat fa tot just unes setmanes per Guerssen Records, un d'aquells segells especialitzats a desenterrar tresors ocults.

Publicitat, en una reedició concebuda principalment per al mercat estranger, com una “cosmic, acid-psych-soul-funk-prog extravaganza from Spain”, Proyecto A va néixer de l'impacte que va causar en Dubé l'arribada de l'home a la Lluna l'estiu de 1969. David Bowie, igualment fascinat per tal proesa, va escriure Space oddity; Pau Riba, Sisa, Cachas i Albert Batista van incorporar a l'EP Miniatura un retallable per construir un coet, i Frank Dubé es va proposar crear un àlbum conceptual sobre els planetes del sistema solar que inicialment s'havia d'anomenar Proyecto Apolo però que va acabar reduït a Proyecto A atesa l'existència d'una orquestra ja registrada amb aquest nom.

El disc –amb vuit temes: A Marte, A Neptuno, A Júpiter, A Mercurio (Hermes), A Saturno (Cronos), A Venus, A Urano i A Plutón– era un batibull inclassificable de rock espacial, funk, guitarres fuzz, orgues Hammond, veus esbojarrades i tècniques Ed Wood (com ara simular la ignició d'un coet amb la caldera del gas i la gravació d'onades a la platja de Castelldefels) que es va fer íntegrament no pas amb les escales pentatòniques habituals sinó amb escales de tons. “Volia descriure la ingravidesa de l'espai sideral amb notes que semblessin vingudes d'un altre lloc i que produïssin la sensació de flotar i de quedar penjant”, va dir Dubé fa uns dies en una presentació de la reedició al Conservatori del Liceu. “Que ningú es pensi, però, que vaig fer una obra pensada per als entesos. Proyecto A era per als balladors de discoteca!”

Fer un disc amb escales de tons (“és com escriure un llibre sense punts ni comes”, va detallar Dubé) és una cosa que ja havia fet, per exemple, Debussy a La mer (influència de primer ordre per a aquest viatge sideral) i que, en aigües del rock progressiu, sempre s'havia atribuït a King Crimson i el seu Starless and bible black (1974). “Vaig entrar en un fòrum d'internet d'Anglaterra en què s'advertia que a Proyecto A ja s'experimentava amb això abans que King Crimson, però em pensava que el tal Dubé era americà”, admet Àlex Gómez Font, incansable explorador de l'era progressiva catalana i peça clau en aquesta segona vida de Proyecto A. “Si una cosa va fer malament Dubé, és haver-se avançat massa en el temps!”, ironitza.

El disc, publicat per tota una RCA gràcies a les habilitats negociadores de qui va ser agent del músic, Jordi Morell, reuneix tots els ingredients de les “obres de culte” de l'època a Catalunya: “obres mestres” segons els webs d'un munt de fans malalts d'arreu del planeta, però ignorades allà on es van fer. I després del Proyecto A va arribar el fins ara inèdit Proyecto B, gravat amb el nucli de músics que més tard formarien Iceberg (entre els quals, Max Sunyer i Josep Mas Kitflus) i amb una ona més llatina i psicodèlica tot i la inclusió de temes com ara Missatge espaial d'amor. Tots dos proyectos s'inclouen en una reedició que algun dia es podria veure ampliada, ja que Dubé, segons va anunciar, fa “tres dècades” que treballa en un enigmàtic Proyecto S. L'epopeia continua.