“És important que l'art s'integri a la vida diària”

Rotundament, sí. En un moment en què hi ha una gran pressió perquè ens convertim en consumidors i deixem de ser ciutadans pensants, qualsevol intent d'estimular un pensament crític és necessari. La crítica d'art té aquest potencial perquè el seu àmbit d'acció és l'anàlisi, a partir de l'art, de temes que són rellevants en l'actualitat.

Les pràctiques artístiques han canviat, així com els rols dels seus principals agents. No és tant que artista i crític hagin intercanviat els papers, però sí que hi ha una certa permeabilitat en les seves possibilitats d'acció. L'artista pot utilitzar formats i aproximacions d'altres camps del coneixement i els crítics poden ampliar el seu radi d'acció a altres formats a part de l'escriptura.

M'agrada molt la Casa-Museu Gustave Moureau a París, perquè permet acostar-se a l'entorn més proper de l'artista així com a les seves pintures, dibuixos, esbossos i altres materials que tenen sentit com a conjunt. Un museu al qual no torno és aquell descaradament propagandístic i comercial.

Parlar de successors té a veure amb jerarquies i relacions de poder. Crec que és més interessant parlar de genealogies d'artistes, perquè implica una relació de diàleg i discussió entre diferents generacions, és a dir, amb la creació de context. En el cas de Tàpies, i per circumstàncies diverses, hi ha hagut poc diàleg intergeneracional i es fa molt difícil establir una genealogia a partir de Tàpies que arribi fins al present. Això és un problema.

S'ha tendit a repetir les referències a grans noms del passat, presentats com a genis aïllats de tot, sense posar-los en relació amb el seu propi context ni en diàleg amb la contemporaneïtat.

Per aquells que amb les seves propostes van més enllà dels límits, del pensament, de les convencions i de la institució, que no tenen por de replantejar-se el seu paper i que amb els seus treballs fan preguntes rellevants sobre el present.

Cal pensar que no només hi ha un públic, sinó que n'hi ha molts. Al marge d'això, per fomentar l'interès és important que l'art aparegui com alguna cosa totalment habitual, que s'integri i formi part de la vida diària, que es visitin exposicions amb la mateixa normalitat que es va al cinema o a concerts i que es perdi la por de parlar de si agrada o no, sense haver-se d'escudar en la fórmula del “no ho entenc”. I aquí també afegiria una mica d'autocrítica, perquè des del sector de l'art sovint som massa críptics i autoreferencials.

Som un poble que consumeix cultura però sense una tradició crítica. Les circumstàncies històriques del passat més recent ens han fet insegurs per qüestionar i donar el just valor. Necessitem constantment la confirmació i l'aprovació des d'allò que provincianament considerem que és internacional.

A part de poquíssimes excepcions, els polítics estan massa ocupats intentant redefinir el seu paper o intentant mantenir desesperadament certes dinàmiques que s'estan demostrant obsoletes, per plantejar-se seriosament la importància no només de l'art sinó de la cultura.