Lorca, el mirall de Pasqual

Li van proposar que escrivís unes memòries i ell va plantejar, a canvi, una passejada amb Lorca. De la mano de Federico (Arpa Editores) és un privilegiat passeig per la intimitat de Lluís Pasqual, resseguint la relació constant del director amb l'autor de Fuentevaqueros. El director demostra que hi ha més d'una casualitat inexplicable, com ara que tots dos naixessin un 5 de juny o que el Gonzalo d'El público és també el nom de la seva darrera parella, que el va deixar ja fa més d'un any.

Escriure imposa. Ho admet un director que, fins ara, es limitava a escriure, per als programes de mà, alguna necrològica per a la premsa o cartes reveladores que marcaven els límits d'una negociació (fos en la direcció del Lliure o bé amb un projecte ambiciós al Fòrum de les Cultures). Pasqual, que sempre ha rebutjat els cants de sirena del cinema, prefereix que la seva aportació a l'art desaparegui després de cada funció. Ben bé, com succeeix al teatre. A ra, aquest llibre, a mig camí de la narrativa i el memorialisme, el fixarà. El que el fa més feliç és que la gent que l'ha llegit li confessa unes ganes immenses de tornar a rellegir Lorca. Perquè Pasqual, amb una narrativa seductora, àgil i clarivident, descobreix portes al món poètic i obscur de Lorca que semblaven infranquejables.

És més sincer en aquests fulls que en la direcció d'escena? Pasqual admet que ara conjuga el llibre en primera persona del singular però assegura que es despulla de la mateixa manera que en una sala d'assaig per transmetre les emocions que necessita un text. De fet, el director només veu un cop l'obra que dirigeix. A partir de la segona, es limita a escoltar-la des de les caixes, confessa. I és que la veu és un element que sempre l'ha persuadit. I per això s'exclama de no poder saber com era la veu de Lorca. Pasqual és un convençut a entendre el text a partir de la seva fonètica: “No vaig entendre Valle-Inclán fins que no el vaig llegir en gallec i vaig entendre que el 40% de les rèpliques són de conya, de retranca.” Li sembla més interessant Marlon Brando quan coneix que la seva veu natural era de contralt o sentir “la veu de cazalla d'una Greta Garbo”, que aporta molta més complexitat. Però admet que a l'estat Espanyol i a Catalunya està vist com un localisme provincià l'ús dels parlars diferents, quan a Anglaterra es té com una aportació de contingut dramàtic.

Ha pogut repescar molta informació, gràcies a la coneixença de la germana petita de Lorca (que li ha apropat dades familiars), així com de Pepín Bello o Rafael Alberti. També pot imaginar la veu a partir de les gravacions de la Xirgu i de com ella va transmetre el teatre a Alfredo Alcón (un altre dels còmplices constants, al costat de Núria Espert). I Rosa Maria Sardà, sempre en un intel·ligent segona pla. Li és indiferent el cos de Lorca (arran de la polèmica de si s'ha de rescatar i dignificar el cos, extrem que cedeix la responsabilitat a la família). Sí que defensa que l'obra és de tots.

I tot i que va morir als 38 anys, la considera, ja, una Obra Completa (“té la força de la sang jove però que han fet una obra immensa, com altres artistes que van morir als 30 anys com Koltès, Mozart o Caravaggio”). Amb peces que remeten al dramatisme rural de Guimerà o Bena-vente i altres obres molt més introspectives que ressonen ara encara vibrants, com és el cas d'El público. No la tornarà a representar. Va ser un fet cabdal en la seva trajectòria, com ho hauria de ser en qualsevol director que s'atreveixi a afrontar-lo, conclou (recentment, l'ha dirigida Àlex Rigola). No farà mai Yerma (admetent que és insuperable la versió que en va fer Fabià Puigserver). Sí, Pasqual admet que el seu recorregut vital narrat hagués estat repassant la seva relació amb Koltès, Beckett, Txèkhov, Goldoni o Shakespeare, “però en cap d'ells hi he tingut una complicitat tant continuada”.

De fet, Pasqual té clar que Lorca va ser un autor polític (i ho demostra la seva voluntat de culturitzar el poble amb la companyia La Barraca fent teatre en pobles perduts amb molt d'analfabetisme). També es posiciona en contra d'una Església autoritària a Grito hacia Roma, al 1936: “No hi ha institució més poderosa que l'Església” en aquella època.

Des de les cançons que li cantava la mare (sense ella saber-ho) quan era infant ressonen Lorca. Sí que admet que avui cal rellegir Lorca, no està tant present en l'educació. Però es rebel·la a pensar que és un final: “Totes les èpoques podem considerar-les finals d'època.”

Pasqual es va atrevir per les peces més difícils: Comedia sin título i El público, uns textos que “són trencadors del seu temps”. Si el franquisme va voler apropiar-se impunement del folklorisme de Lorca (“tot havia de tenir un gitano, una guitarra i un Guàrdia Civil”), Pasqual hi va entrar pel Lorca més desconegut, emmirallant-s'hi.