Víctor Amela es defineix com un contacontes. Després de publicar El càtar imperfecte i Amor contra Roma tenia ganes d'escriure un relat per compartir amb els amics i amb un públic més ampli. I a La filla del capità Groc (Planeta) narra una història que li van explicar de petit, quan estiuejava al seu “paradís perdut“, a la terra del Maestrat. Uns nens li van parlar de les gestes d'un carlí valent i esmunyedís, gairebé infal·lible, que va armar brega durant tres anys contra els liberals de Ports de Morella, després de la primera guerra carlista. Amb el temps, Amela va descobrir que aquell heroi va existir de veritat i que era de la mateixa època del seu besavi forcallà, Josep Amela: era Tomàs Penarrocha, conegut com el Groc de Forcall pels seus bigotis i cabells daurats.
Per què el títol és ‘La filla del capità Groc'?
El protagonista és el bandoler Groc
, però no volia escriure sobre les seves peripècies bèl·liques ni sobre les guerres carlines. Volia fer una novel·la romàntica amb un rerefons històric. I la relació tan lleial entre el Groc i la seva filla Manuela em va entendrir des del moment en què vaig llegir les memòries del marit de Manuela, José Bordás. La figura de la filla batega al llarg de la novel·la.
On acaba la realitat i comença la ficció de la història del Groc?
He recreat la història i els diàlegs dels personatges, però els fets principals són documentats i reals. Sabem, a través del manuscrit, la relació que existia entre el Groc i la filla, i també sabem com la gent del poble va intentar convèncer la dona del Groc, la Josefa, perquè delatés el seu marit. La Josefa dubta: no sap si ser fidel a la bogeria del marit o si protegir la seva família.
El llibre també parla de la traïció. Els seus companys li acaben girant l'esquena...
Quan el Groc va afusellar Buc, l'alcalde liberal, a la plaça del Forcall, la gent va celebrar la seva mort. Vuit mesos després, la gent va festejar l'assassinat del Groc. Com som les persones! I em pregunto: què hauria fet jo? Segurament, el mateix.
Qui era Tomàs Penarrocha?
Era un somiador boig, un defensor dels pobres, que s'enfrontava al capitalisme i als pesseteros, els liberals. I va tornar de l'exili de França el 1840 per lluitar per una causa perduda. És curiós que encara avui, 170 anys després, la gent el coneix. La història només recorda els vencedors, però en aquest cas, ningú pensa en el general Vilallonga, que el va derrotar.
El Groc era una persona íntegra, però persones com ell poden arribar a ser perilloses...
Admirem les persones rectes, que defensen uns ideals fins a les últimes conseqüències. Però, en el fons, les admirem perquè som raonables i som incapaços d'actuar com elles: no volem comprometre la vida de la nostra gent. I aquest és el raonament que fa Pep lo Bo, el meu besavi, Josep Amela, al llibre.
Avui en dia queden personatges amb idees fèrries i disposats a arriscar la vida?
El Groc podria ser tant un gihadista sanguinari, un monàrquic tradicionalista ranci, o un indignat del 15-M o de Podemos. El Groc, com Pablo Iglesias, deia que els rics cobraven massa i que pagaven pocs impostos. Però Iglesias ja no va amb cavall a robar diners als rics.
Tots els contes tenen una moral. Quina és la del seu relat?
No em vull posar en embolics ni fer al·lusions a l'actualitat política de Catalunya, però: fins a quin punt val la pena lluitar per una utopia? No és millor ser una persona normal, tenir una família i cuidar la gent que t'envolta? És bo dubtar.
