“M'agradaria, de vell, ser com Javier Krahe”

Doncs no m'he aturat a pensar-hi. No hi ha ambició ni cap mena d'interès a arribar a cap lloc concret. És un disc més. Sense pretensions.

En aquest sentit, sóc molt conservador. Ja em va bé anar fent les meves cançonetes, que sé que ara m'agraden però després ja no. I pel que fa a feina, ja estic content. Home, no et dic que no m'agradaria viure una mica millor, però no vull fer gires internacionals ni “ampliar el mercat”, que es diu...

Sí, però és que, per mi, ja és molta, la gent que m'escolta! Molta més de la que mai m'hauria imaginat, en qualsevol cas.

Home, no vull enganyar ningú... La meva vida en els últims deu anys ha estat bàsicament sempre la mateixa. No hi ha hagut cataclismes sentimentals ni coses així...

Per falta de recursos. En el disc hi ha catorze cançons. I trobar catorze temes interessants sobre els quals cantar, almenys a mi, he de reconèixer que em costa una mica. I miro de no deixar-me arrossegar per les coses negatives, ja que si no vigilo m'hi llanço. Em vaig esforçar a buscar coses que em molessin, i entre les quals, doncs sí, hi ha els alvocats.

Sí, perquè a Catalunya tendim a analitzar molt les lletres i no fixar-nos tant en el resultat global. I, per mi, la música és una cosa que flueix en l'aire de manera natural i que no hauria de tenir gaires complicacions. Però les lletres sí. Quan m'hi poso, se'm complica molt la vida. Per a mi representen un esforç important.

La vaig fer en una tarda. I és que les cançons de les quals estic més orgullós són les que he fet més a corre-cuita. Cançons curtes, lletres sintètiques.

M'adonava que havia escrit massa cançons sobre els mateixos temes. I volia defensar les coses sobre les quals mai no havia escrit. No tenen ningú que les defensi, però també tenen drets.

Sí, estem en l'era dels hashtags i tot s'etiqueta. Potser no és cançó protesta com a tal, però no es pot negar que, en moltes cançons, protesto.

El bateria va començar a marcar un ritme en plan Detective en Hollywood i, de cop, sense que ho volguéssim, la cançó va canviar de rumb. Era una cosa molt allunyada del que tenia al cap, però em va fer gràcia i vaig tirar endavant. Potser algú se'n riurà, no ho sé. El cas és que,
tot i que no es noti gaire en les cançons que faig, m'apassiona la música comercial. Blackout, de Britney Spears, és un disc de capçalera. I, de Rihanna, en sóc un supermegafan.

Sí, totalment. A vegades em sorprèn veure com de chaquetero arribo a ser. Parli amb qui parli, sempre estic d'acord amb el meu interlocutor. A mi em convenç tothom. I jo, quan faig afirmacions rotundes, de seguida m'adono que ja no ho veig tan clar. L'orgull ens porta a defensar coses que, a vegades, ja sabem que no s'aguanten per enlloc. Ho veiem cada dia amb els polítics, no?

Sí, m'ho va demanar un col·lega que hi estava ficat, i vaig decidir fer-ho. Em costa implicar-me en política perquè sé que ben aviat en quedaré desencisat, però crec que Ada Colau pot ser més hàbil que molts polítics d'ofici que ens hem hagut d'empassar.

Home, quan veus aquells grups novells amb l'emoció típica de quan tens 15 anys, t'adones que allò ja et queda lluny. Em continuo emocionant amb moltes coses que faig, però el cansament es nota, sí. I, a vegades, en segons quins esdeveniments, et trobes envoltat de canalla i veus que t'has fet gran. Però endavant, tu. M'agradaria, de vell, ser com Javier Krahe.