cultura

Joan Colomo

MÚSIC

“M'agradaria, de vell, ser com Javier Krahe”

Veterà de 35 anys gràcies a la seva precocitat amb bandes com La Célula Durmiente i Zeidún, Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) revalida la seva condició de megacrac de la melodia i lletrista, si més no, desconcertant, amb Sistema (BCore), el cinquè disc que firma amb el seu nom.

Quins eren els principals reptes i els principals perills de fer el seu cinquè disc en sis anys?
Doncs no m'he aturat a pensar-hi. No hi ha ambició ni cap mena d'interès a arribar a cap lloc concret. És un disc més. Sense pretensions.
Continua donant un valor relatiu als seus discos, veig...
En aquest sentit, sóc molt conservador. Ja em va bé anar fent les meves cançonetes, que sé que ara m'agraden però després ja no. I pel que fa a feina, ja estic content. Home, no et dic que no m'agradaria viure una mica millor, però no vull fer gires internacionals ni “ampliar el mercat”, que es diu...
Un artista, en el fons, no vol sempre que l'escolti com més gent millor?
Sí, però és que, per mi, ja és molta, la gent que m'escolta! Molta més de la que mai m'hauria imaginat, en qualsevol cas.
No és el típic músic que diu que el seu últim disc sempre és el millor, oi?
Home, no vull enganyar ningú... La meva vida en els últims deu anys ha estat bàsicament sempre la mateixa. No hi ha hagut cataclismes sentimentals ni coses així...
A ‘Fruit tropical', canta sobre
les propietats nutritives dels alvocats.
Per falta de recursos. En el disc hi ha catorze cançons. I trobar catorze temes interessants sobre els quals cantar, almenys a mi, he de reconèixer que em costa una mica. I miro de no deixar-me arrossegar per les coses negatives, ja que si no vigilo m'hi llanço. Em vaig esforçar a buscar coses que em molessin, i entre les quals, doncs sí, hi ha els alvocats.
De vostè es parla molt de les lletres i no tant de les melodies.
Sí, perquè a Catalunya tendim a analitzar molt les lletres i no fixar-nos tant en el resultat global. I, per mi, la música és una cosa que flueix en l'aire de manera natural i que no hauria de tenir gaires complicacions. Però les lletres sí. Quan m'hi poso, se'm complica molt la vida. Per a mi representen un esforç important.
Les seves millors cançons són les més senzilles. Fa uns anys va escriure ‘Màgic' i ara escriu ‘Les coses'.
La vaig fer en una tarda. I és que les cançons de les quals estic més orgullós són les que he fet més a corre-cuita. Cançons curtes, lletres sintètiques.
“Les coses també tenen drets”, canta.
M'adonava que havia escrit massa cançons sobre els mateixos temes. I volia defensar les coses sobre les quals mai no havia escrit. No tenen ningú que les defensi, però també tenen drets.
En el full promocional que ha enviat la seva discogràfica es defineix el que fa com a “cançó protesta”.
Sí, estem en l'era dels hashtags i tot s'etiqueta. Potser no és cançó protesta com a tal, però no es pot negar que, en moltes cançons, protesto.
La cançó més sorprenent del disc és ‘Enmienda a la totalidad'. És tan inesperadament ‘mainstream' que sembla gravada a Miami!
El bateria va començar a marcar un ritme en plan Detective en Hollywood i, de cop, sense que ho volguéssim, la cançó va canviar de rumb. Era una cosa molt allunyada del que tenia al cap, però em va fer gràcia i vaig tirar endavant. Potser algú se'n riurà, no ho sé. El cas és que,
tot i que no es noti gaire en les cançons que faig, m'apassiona la música comercial. Blackout, de Britney Spears, és un disc de capçalera. I, de Rihanna, en sóc un supermegafan.
A ‘Enmienda a la totalidad', d'alguna manera, canta sobre allò que deia Groucho Marx: que si no t'agradaven els seus principis, en tenia d'altres...
Sí, totalment. A vegades em sorprèn veure com de chaquetero arribo a ser. Parli amb qui parli, sempre estic d'acord amb el meu interlocutor. A mi em convenç tothom. I jo, quan faig afirmacions rotundes, de seguida m'adono que ja no ho veig tan clar. L'orgull ens porta a defensar coses que, a vegades, ja sabem que no s'aguanten per enlloc. Ho veiem cada dia amb els polítics, no?
Va cantar en l'acte d'inici de campanya d'Ada Colau...
Sí, m'ho va demanar un col·lega que hi estava ficat, i vaig decidir fer-ho. Em costa implicar-me en política perquè sé que ben aviat en quedaré desencisat, però crec que Ada Colau pot ser més hàbil que molts polítics d'ofici que ens hem hagut d'empassar.
Fa més de vint anys que està en aquest ofici. Detecta en vostè els típics tics de veterà?
Home, quan veus aquells grups novells amb l'emoció típica de quan tens 15 anys, t'adones que allò ja et queda lluny. Em continuo emocionant amb moltes coses que faig, però el cansament es nota, sí. I, a vegades, en segons quins esdeveniments, et trobes envoltat de canalla i veus que t'has fet gran. Però endavant, tu. M'agradaria, de vell, ser com Javier Krahe.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia