Barcelona, ciutat global

Barcelona ha entrat en una dinàmica que no té res a veure amb la resta de capitals de l'Estat espanyol. Mentre que Madrid és i es comporta com el que ha estat sempre, la capital d'un estat que viu d'això, Barcelona ha deixat de ser la segona ciutat d'Espanya per esdevenir una ciutat de l'era global, amb els seus avantatges i inconvenients.

Clima, geografia, modernitat, actitud tolerant i d'acollida l'han convertit en un destí amable per a l'economia mundial, més enllà de ser un destí turístic anhelat. Pronunciar el nom de Barcelona és sinònim de sospir i el Barça és la seva bandera a qualsevol frontera del món. Algú recorda com és l'escut de Barcelona?

Mentre que l'anhel dels catalans és l'Europa que ens gira l'esquena, Barcelona gira vers l'est, cap a Rússia, la Xina i les economies emergents, una situació privilegiada que la situa en un punt estratègic del món. Mentre que els barcelonins es veuen encara en un model turístic derivat dels Jocs Olímpics, el qual pateixen, la ciutat ja s'ha mogut i ha fet un altre salt cap a un futur diferent, però que ja envia uns senyals de fum.

Barcelona ha deixat de ser una ciutat internacional amb paquet de sol i platja inclòs per esdevenir una ciutat global, això és, una estació de l'economia global, encara que sigui per pocs dies. La Barcelona del Mobile World Congress no és ja el model de la Barcelona olímpica. És una ciutat franquícia i una estació econòmica on es pot parar per pocs dies l'economia mundial.

Aquest fet, que per una banda és molt positiu, perquè enriqueix la posició de defensa econòmica de la ciutat i la seva independència, per l'altra la deslliga del seu passat i genera una pèrdua de poder de la classe burgesa que l'ha dominat durant dècades, per no dir durant segles. Una burgesia que si bé no ha perdut la seva riquesa i ha tret el profit dels resultats olímpics, resta esmaperduda davant el descontrol que la dinàmica econòmica mundial obre al cor de la ciutat. Barcelona, femenina i violada per l'economia mundial? La franquícia s'ha menjat el comerç local de passeig de Gràcia, que ha canviat tota la seva fesomia.
Només Gaudí resisteix les franquícies i encara que és la vedet de Barcelona per als turistes, transmet l'essència de la ciutat que ha estat.

El comerç local és el primer que ha sofert el canvi. S'ha esllanguit per la competència de la franquícia i per la manca de recanvi generacional. Aquest canvi no només ha afectat el comerç tradicional de queviures –Quilez en seria l'exemple més manifest– sinó també els establiments que eren marca d'avantguarda en art i disseny com Vinçon, que han desaparegut. La clientela burgesa dels mobles i cuines d'aquest establiment modèlic ha envellit i no hi ha una nova generació al darrere i viure de gadgets per als turistes no és suficient. Per a això ja hi ha els pakistanesos de les Rambles, on les parades de flors i animals van deixant el pas als gelats i pastetes de sèptima gamma. Com es vol fer visible després la façana del Liceu si no es posa mà a aquesta vulgaritat?

La ruïna de la Barcelona olímpica s'ha expressat en boca de Mariscal i del concurs de creditors de la seva empresa, el comerç de l'art establert a Consell de Cent s'ha desmembrat i aviat serà el carrer de l'arqueologia i de les tapes. El sector de les galeries s'ha dispersat per la ciutat i ja no sap qui és el seu client. La burgesia de tota la vida ha deixat de ser-ho i les famílies no tenen recanvi generacional. L'Eixample ha esdevingut un Soho sense haver de travessar l'Atlàntic i els antics magatzems de bales de cotó són ara preuades botigues cool.

Malgrat aquesta imatge de franquícia internacional, la ciutat no és als circuits de l'art internacional, llevat dels artistes clau de la modernitat, Picasso, Miró, Dalí. Cal dir que institucionalment poc s'està fent per als altres. D'aquí que els museus busquin agafar-se a l'èxit de la Barcelona franquícia per pescar-ne ni que sigui les engrunes i que el Museu Nacional d'Art de
Catalunya vulgui tant sí com no incorporar el nom de Barcelona. Però això no solucionarà la feina que no fa. Com tampoc ho
resoldrà tenir més diners, que no hi són, si l'orientació i el programa del museu no aporta una visió que valori a escala internacional la contribució de l'art del país.

D'altra banda, Barcelona ha canviat la seva composició social, i això no té res a veure amb el turisme. La nova Barcelona socialment parlant té poc a veure amb la burgesia que n'ha mantingut sempre el poder. La militància de la gent amb la seva ciutat també és una altra.

Ens hem quedat amb la foto fixa de la Barcelona olímpica de model turístic, però la ciutat ja és en una altra estació. Qui subjecta la càmera per fer la foto de la Barcelona d'avui?