El catarisme no és una invenció!

Vet aquí un llibre de títol polèmic, perquè l'autor sap perfectament que els càtars van existir, fins i tot a Catalunya. El que és una invenció no és el catarisme, és clar, sinó la imatge que n'ha arribat fins a nosaltres, fabricada pel romanticisme del segle XIX i que l'historiador Sergi Grau Torras es dedica a desmuntar. Ho fa amb encert, tant des del punt de vista de la retòrica com de l'honestedat intel·lectual. I m'explico: Grau ha escrit un bon llibre de divulgació, amb capítols breus, un llenguatge proper, un ritme intens, cosa que en fa la lectura atractiva. I instructiva, perquè també s'ha de tractar d'això. No s'hi val a vendre sopars de duro: l'autor no ho fa pas! Grau ha estudiat a fons el catarisme, els documents que ens han pervingut d'aquesta heretgia nascuda al segle XII, i el resultat són les publicacions anteriors de l'autor, que li han permès elaborar aquesta síntesi pensada amb voluntat didàctica i escrita amb rigor acadèmic.

El llibre està dividit en dues parts. En la primera, Grau desconstrueix els mites que s'han creat al voltant del catarisme: el del temple solar de Montsegur, el dels túnels, el del Grial, el del tresor, el de la profecia del llorer, el de la vinculació amb els trobadors i els templers. Parla de Parsifal i de Wagner, de l'interès dels nazis pels càtars i de la visita que va fer Himmler el 1940 a Montserrat per buscar-hi notícies del sant Grial. Sort que les autoritats del monestir, l'abat Marcet i el seu coadjutor Escarré, no van sortir a rebre'l. Després, Grau dibuixa el perfil que els càtars adquireixen a través de la documentació conservada, que es fonamenta en textos programàtics i, sobretot, en les actes dels processos inquisitorials.

Perquè d'això es tracta: de la persecució de què van ser objecte. El catarisme és un moviment religiós cristià fonamentat en els preceptes evangèlics, que va aparèixer al segle XII en diversos indrets de l'Europa occidental i que va finalitzar al XIV. Els càtars es van escampar per França i Occitània, Renània, Itàlia, Bèlgica, Anglaterra, Catalunya i la Corona de Castella, i ho van fer amb diversos noms, segons el territori. Ells s'autoanomenaven bons cristians, bons homes i, com ha passat moltes vegades al llarg de la història amb les etiquetes que han acabat per definir un moviment, el terme càtar (que vol dir “pur”) els va ser aplicat pels teòlegs cristians ortodoxos com un insult.

El títol de la segona part és ben indicatiu de què hi trobarem: La veritable història dels càtars a Catalunya. Grau hi explica que els càtars arriben a casa nostra durant la segona meitat del XII i no a principis del XIII, com sempre s'havia pensat, que la croada contra els albigesos (1209-1229) i la batalla de Muret del 1213 on va morir Pere el Catòlic hi tenen molt a veure, que l'heretgia càtara va ser una gran preocupació de les autoritats, que la Inquisició que els perseguia des dels temps de Jaume I no era tan bèstia com la que van implantar els Reis Catòlics, que Guillem Belibasta i els seus companys Pere i Joan Mauri van ser els últims càtars a Catalunya, refugiats a Morella, que Belibasta va ser traït, lliurat a l'arquebisbe de Narbona i cremat l'any 1321. Sergi Grau traça la història de la persecució i l'eliminació d'unes idees i persones que no s'adeqüen al pensament establert. Una mostra de la intolerància que forma part de la condició humana, com ens demostra cada dia la realitat.