Un Àngel que vola sobre Lleida

Una volia escriure sobre alguns autors cinematogràfics a propòsit del Festival D'A celebrat recentment a Barcelona, però també tenint present la visita d'Arturo Ripstein, junt amb la guionista Paz Alicia Garciadiego, a la Filmoteca de Catalunya, que ha programat un cicle d'aquest director mexicà. Escriure sobre l'experiència de tornar a veure La reina de la noche, un melodrama tremend que, presentant-se com una biografia imaginària de la vida sentimental de la cantant mexicana Lucha Reyes, explora una pulsió autodestructiva com un destí tràgic propiciat per una figura materna implacable amb una filla que no és allò que desitjava que fos; dir del film de Ripstein que, passats més de vint anys des que vaig veure'l en el Festival de Canes, va tornar a ferir-me amb la vida esquinçada d'una dona amant de la farra i entregada a passions que la destrueixen perquè el seu objecte se li escapa i és devorada per la gelosia; o que va fascinar-me de nou amb la seva posada en escena i els llargs plans seqüència en què la càmera es mou sumptuosament i els personatges s'hi enreden, es reflecteixen i es perden. Volia escriure també sobre un immens cineasta italià, Marco Bellocchio, del qual, sense que s'estrenin els seus films recents a l'Estat espanyol, el Festival D'A ha programat Sangue del mio sangue, que, amb dos nivells temporals, aborda el pes repressiu de la religió, però també una actitud de resistència finalment alliberadora, a la vegada que hi irromp una mirada irònica i punyent sobre la Itàlia actual. Gran Bellocchio.

Volia escriure'n, i de fet no he deixat de fer-ho, però s'ha entravessat aquesta polèmica absurda, estúpida i emprenyadora a propòsit del cartell de la festa major de Lleida realitzat per Àngel Jové. A mi m'agrada aquesta silueta nocturna d'una Lleida il·luminada, el tractament d'una imatge fotogràfica que fa borrosa una ciutat com si fos l'evocació d'algú que la mira de lluny per haver pres una distància (potser com el mateix Jové, que hi va néixer l'any 1940) o la visió de qui la somia o potser l'al·lucina. Però no és una qüestió de gust i fins entenc que el cartell pugui agradar més o menys. Una altra cosa, que no comprenc i que m'indigna, és la burla i fins el linxament a aquesta obra de Jové (i al mateix artista) propagats per les xarxes socials: un territori incert que pot convertir-se en un abocador d'opinions porqueria, un forat on es llencen insults i escopinades verbals, un estímul per dir-la cada cop més grossa. És també escandalós que alguns mitjans de comunicació s'hagin fet ressò de les bestieses abocades al Twitter sense tenir prou present que Jové és un artista excepcional que ara mateix no sé si aquest país es mereix. Allò incomprensible i, repeteixo, indignant és el poc respecte (comandat per uns quants dissenyadors gràfics) a un artista que, essent un pioner de l'art conceptual a Catalunya i el dissenyador d'algunes de les millors portades de llibres editats a Barcelona, ha fet la seva obra amb una coherència radical i una autoexigència intensa situant-se en els marges on no s'és súbdit a cap poder i no s'exerceix el servilisme.

Per no quedar-me amb una mala sensació, vull recordar una anada a Lleida en què, fa uns vuit anys, vaig visitar una exposició d'Àngel Jové inspirada en l'escultor lleidatà Leandre Cristòfol i el poeta italià Cesare Pavese, tots dos nascuts l'any 1908 i evocats en relació amb la seva experiència respectiva d'exili interior i de confinament durant el feixisme. En la decantació íntima de la seva obra, Jové hi esbossa borrosament la memòria dels anys de postguerra, viscuts quan era un nen, i potser un exili propi que viu amb llibertat i segurament amb un sentiment d'indiferència respecte als que el bescanten. N'està per sobre.