El paradís interior

Primavera. Els dies s'allarguen, les al·lèrgies es revifen, les flors ens fan mantenir l'esperança que, malgrat tot, la natura s'obre pas. I la publicitat s'aprofita d'aquest estat d'ànim i ens ven paradisos (artificials?): hotels de luxe, platges verges, viatges exòtics i dietes miraculoses per arribar-hi com cal i amb biquini nou. Perquè, en el fons, sempre estem enyorant aquell paradís perdut. Totes les cultures l'han imaginat, un lloc ple de meravelles on els homes eren feliços, no es treballava i la natura proveïa.

Els grecs tenien el Jardí de les Hespèrides, amb un arbre central de pomes daurades que convertien en immortal aquell que en menjava. Havia estat un regal de la mare terra (Gea) a Hera per les noces amb Zeus. Les Hespèrides eren filles de la nit. Hesperos era l'estrella nocturna –el planeta Venus vist a la tarda–, que per als romans serà Vespero (d'aquí procedeixen paraules com vespre i vespertino). Elles custodiaven aquest fruit preuat juntament amb Ladon, un Drakon, que alguns han descrit com un drac de cent caps i altres com una serp de llom vermellós.

Com tots els jardins mítics, estava situat en els confins dels confins, allà on s'acaben els mapes, com la gruta de les Gorgones o el país dels Hiperboris. Per a un grec, que tenia el seu centre del món al voltant de l'Egeu, el sol es ponia a la part més occidental del Mediterrani, aquella terra incògnita passat Cartago. Per això se situa l'arbre sagrat a la zona de l'Atles (la serralada que encara es coneix així, a l'actual Marroc) i les Hespèrides han estat anomenades nimfes de l'ocàs que canten en la seva llar a terres de ponent. En el quadre circular de l'anglès Lord Leighton tenim representada aquesta tríada femenina envoltant l'arbre. Ajagudes a terra, apareixen amb una actitud completament hedonista, en calma, el cos deixat anar, la roba ampla, els colors suaus (de poma?), la serp reptant pel tronc en espiral, la lira que ens il·lustra el seu cant, el mar al fons.

En el món hindú es parla d'una “regió suprema” (pradesha en sànscrit) on hi ha una font central i quatre rius que flueixen cap als quatre punts cardinals. Per als xinesos els rius són l'Oxus, l'Indo, el Ganges i el Nil, que brollen d'un lloc màgic comú, el llac dels dracs de la saviesa. Quatre rius estructuren també el jardí a l'islam i vuit portes són les que hi permeten l'accés. Hi ha hagut, doncs, una intuïció universal sobre l'existència d'un centre primordial únic, difícil de localitzar geogràficament perquè ens està parlant més aviat d'un estat (interior) que d'un punt concret en el mapa. Els monjos irlandesos van fer una analogia entre el sid (“túmul sobrenatural”) de l'antiga tradició celta i el paradís judeocristià, l'Edèn, on es repeteix la imatge de l'arbre, la poma i la serp, però aquest cop amb Adam i Eva. Aquells primers humans podrien haver estat feliços per sempre si no haguessin tingut la temptació de provar el fruit prohibit de l'arbre del saber, una història que va acabar amb l'expulsió fulminant i que va condemnar-nos a treballar eternament.

I a mesura que passen els anys, en una suposada societat democràtica, cada dia s'ha de treballar més per menys diners, amb menys drets, menys seguretat i amb cara de (falsa) alegria perquè tenir feina, a qualsevol preu, acaba sent un privilegi. Com no hem d'enyorar el paradís...