Crítica
teatre
Valent i honest
El drama aguanta bé les dimensions de la Sala Gran (amb una proposta escènica panoràmica, eficaç i atractiva) tot i que és un text que, segur, respiraria perfectament a la Sala Petita. Altra vegada apareixen personatges víctimes de la Guerra Civil. Com a La plaça del diamant (2007) o Barcelona (2013). Però ho fa des de la por de la postguerra. Emma Vilarasau (Victòria) és una vídua que s'anirà desenganyant de les bondats del seu marit, el barber del barri. No es diu en cap moment, però Miró torna al Raval i també a penjar sants per les parets escrostonades del local. De fet, una iconografia que recupera aquella de Búfals (2008).
Miró és un observador de la realitat que mira pel forat de la porta i que sap retratar els petits gestos, les debilitats amarades d'una humanitat entendridora. Fins i tot el falangista (Jordi Boixaderas, sempre solvent) té moments empàtics amb el públic, instants de sinceritat maldestra, que el deixen vulnerable a l'amor. Però cap és un heroi. Ni el mestre (Pere Arquillué, mostra un personatge ambigu però honest), que se sap covard, amagat darrere les paraules. Ni el germà del barber (Joan Anguera, d'una simpatia amarga), que ja ha après a netejar botes en silenci, humiliat. Ni el fill de la cantant (Nil Cardoner, entusiasta) que opta per l'obediència i per aprendre a viure amb remordiments a sobre. Tots tenen els seus fantasmes i se'n guarden prou de mostrar-los. Aquests petits secrets teixeixen una història amb aire de thriller que deixa un final més tancat que els que l'autor acostuma a crear. Les victòries petites són personals, això sí, que lideren dues noies: la vídua i la jove misteriosa florista vinguda de França. La resistència al franquisme es forja a partir de la mort generosa i també de la distància que prenen personatges anònims a actituds prepotents. Victòria té por d'enfrontar-s'hi però té la necessitat de fer-ho. L'amenaça és latent.
L'obra és trepidant. A la primera meitat, les rèpliques no donen descans i les transicions permeten que una escena, pràcticament, trepitgi l'anterior. A la segona, sorgeixen les confessions en la soledat d'una barberia que s'anirà despullant d'artifici. Des de la senzillesa, es narra l'acció que passa fora de l'escenari. Les tortures són fora de focus; l'amenaça es respira en la por dels protagonistes, a l'escena.