crítica de circ / «slava's snowshow»
Tempesta visual
Veient la plaça del Vi dissabte a la tarda, curulla de mainada, impacients, il·lusionats, inquiets, frisant per accedir al Teatre Municipal, quedava clar que el Slava's Snowshow és, possiblement, l'espectacle que més expectatives ha creat en aquesta edició de Temporada Alta. No és gens estrany. La promesa de rituals màgics, joc, fantasia, bombolles, pilotes gegants i una tempesta de neu són reclams poderosos. Des de dijous i fins diumenge han estat un total de sis funcions en què el pallasso rus, considerat el millor del món, ha desplegat, amb la seva companyia, tot el seu imaginari, generós de sensacions, emocions i composicions visuals, però una mica migrat de contingut, un punt feble en la construcció. És una de les poques coses que es poden retreure a un espectacle que és, eminentment, una experiència estètica, un viatge que comença amb la platea i l'escenari del Municipal colgats de «neu», amb una llum crepuscular que canvia l'aspecte usual de la sala, per la necessitat de despenjar les làmpades habituals del teatre, i la remor urgent d'un tren que remuga impacient, mentre espera que tots els passatgers espectadors ocupin els seus llocs.
Finalment, comença la travessia per un món glaçat, a vegades amable, a vegades inquietant. No hi ha cap fil conductor que lligui els números –ni falta que fa–, que a vegades no són més que imatges, flaixos, excepte la presència dels mateixos pallassos, éssers desubicats, anàrquics, ximples, divertits, amb un domini del gest prodigiós que els permet confegir meravelles com ara a conversa telefònica d'uns amants, o el comiat d'una altra parella, recreada per un sol pallasso, virtuós del mim, amb l'ajut d'un penjador, un barret i una gavardina. L'escenografia monumental, el vestuari acolorit i creant forts contrastos, la il·luminació exacta i, sobretot, la tria musical, pensada per apel·lar directament a les emocions del públic –sonen en un volum estratosfèric peces com Carros de foc o Carmina Burana– són factors que expliquen la contundència de l'espectacle i l'excel·lent impressió que causa en la majoria dels espectadors. Una genuïna tempesta de neu creada a base de watts de llum, ventiladors gegants i confeti, llançats literalment contra el públic, és el preludi d'un final apoteòsic en què la platea es transforma en una mena de Chiquipark gegant en el qual públic de totes les edats malda per mantenir en l'aire quatre immenses pilotes de colors, i els seus satèl·lits, nombrosos globus de colors. Mentrestant, des de l'escenari, o les llotges, els pallassos es miren el desori pacients, amb una barreja d'indulgència, sorpresa i comprensió, en una de les millors imatges de l'espectacle. I el magnífic Blue canary, que encara ressona i ressonarà durant temps en el nostre record.