Un bon taller

Josep Galindo i Pablo Ley, les ànimes del Projecte Galilei, reincideixen pel que fa a temàtica amb Alícia ja no viu aquí (La dona a Espanya 1939-1981). L'objectiu declarat és parlar de la dona del franquisme, des dels anys quaranta, fins a principi dels vuitanta. Ja parlaven de la dona en l'època de l'exili a La maternitat d'Elna. La manera de construir l'espectacle és molt semblant, però aleshores l'equilibri dels materials emprats era molt més adequat, mesclant amb mesura els textos que contextualitzaven històricament i socialment els successos, el testimoni de les exiliades personificades en una sola dona i les cançons, evocadores i complementàries. La repetició de la fórmula, aquest cop no ha tingut els mateixos resultats. S'accentua el caràcter de teatre documental, de manera que hi ha un excés de didactisme i se li resta la càrrega emotiva que suposa centrar el focus en un personatge concret al qual li passen coses, personificar l'angoixa, el dolor o l'alegria. L'Alícia, que podria salvar la funció, es perd i es retroba de manera arbitrària i anecdòtica entre cançons significatives de diverses èpoques i interminables explicacions, a vegades cercant un efectisme i un punt trampós com ara la de l'agonia del dictador. Per mirar d'imprimir ritme, a vegades el text es diu de manera coral, repartint-lo entre les intèrprets, o fent-lo ressonar totes a l'hora, un recurs que treu tota la transcendència al que s'està dient perquè l'important és la manera en què s'està dient. La gènesi de l'espectacle s'ha de buscar en un treball de fi d'estudis de l'escola Eòlia, a què estan vinculats Galindo, Ley i la majoria d'intèrprets. Es tracta d'un bon taller de fi de curs.