Abans dels panellets, exposicions

En totes les festes, allò que no és tradició, és plagi, tal com deia, mutatis mutandis, Eugeni d'Ors, així que per Sant Narcís toca seguir unes normes de rigor: portar la canalla a Fires, tacar-se la camisa amb un núvol de sucre, menjar els panellets, ficar-se cotonet santificat a les orelles, torturar la circulació del centre i la rodalia, anar a fer companyia als morts. Aquesta seria, diguem-ne, la part del plagi: sempre hi ha algú que ja ho ha fet abans i presumiblement molt millor. La tradició, en canvi, dins la seva seqüència invariable, tolera encara una certa improvisació, una lleu nota de fantasia que dóna una mica de color a repetició. Alguns, dràstics de mena, opten per unes vacances extemporànies i fugen lluny de la ciutat, tot i que els més austers en fan prou de tancar-se a casa i esperar amb paciència que passi el vendaval. El més corrent, però, és prendre's lliurement les exigències de la tradició i aprofitar la rutinària i extenuant passejada que estableix el ritual firaire per entrar a alguna sala d'exposicions.

Fa uns quants anys, aquesta variant s'havia cultivat tant, que ja era més plagi que tradició. Era l'època de les enyorades revisions de les arts del noucentisme que proposaven cada any per Fires les Sales Municipals. Eren petits treballs de rebosteria delicada, amb el seu pulcre i blanquíssim catàleg inclòs, a través dels quals es va poder aprofundir en el coneixement de Fidel Aguilar, Mela Mutter, Enric Casanovas, Ricard Guinó, la fàbrica Marcó o els germans Fargnoli. El cicle, però, enrigidit per la redundància del format i l'exquisidesa sumptuosa, elitista i burgesa que acabava exhalant el període escollit, va acabar esgotant-se sense haver-se atrevit a fer el pas que li hauria estat natural i necessari: endinsar-se per fi, i amb semblant caràcter rigorós i sistemàtic, a la tan desconeguda i activíssima activitat dels artistes republicans. El relleu l'han acabat prenent, tot i que de manera menys regular, altres institucions, principalment el Museu d'Història i el Museu d'Art. És veritat que hi ha sortit guanyant la varietat de l'oferta, en especial des de l'estrena del Bòlit, però s'ha perdut l'ocasió de donar a les exposicions de Fires una entitat pròpia, distintiva, atenta a la història de l'art local, encara tan sobiranament ignorat i desconegut, justament a l'època que la ciutat està més disposada que mai (i ja és dir) a contemplar-se a si mateixa. No està tot perdut, almenys des que el Museu d'Història de la Ciutat ha assumit el relleu de les antigues Sales Municipals i proposa, per exemple, per aquest any, la revisió de l'obra i la figura de l'arquitecte, primer republicà i després afecte al règim, Josep Claret. Fora d'aquesta mostra, que no s'inaugura fins dijous al migdia, la resta de l'oferta expositiva se la reparteixen el Museu d'Art, amb una selecció de pintures i dibuixos de l'artista armeni Mikaelian; la Fontana d'Or, amb la retrospectiva del cubà Wifredo Lam i la recuperació del simbolista Joan Brull (amb especial atenció als vincles que va establir amb Girona); la Galeria Presenta, que ha fet lloc a l'obra més recent del sempre interessant i ben nostrat Quim Corominas, i el Bòlit, amb la reflexió sobre el món del futbol des de la perspectiva de l'art contemporani.