Divertiment sota control

La història del cinema en va força plena, de pel·lícules amb arguments inversemblants, que són una autèntica bogeria, perquè atempten contra totes les normes de la lògica. Quan aquesta mena de produccions, sobretot nord-americanes, entren en àmbits com a mínim delicats, com ara el terrorisme –sobretot de signe islamista, però també d'altres tipus–, ho fan sense miraments, explotant la morbositat, perpetuant i reforçant tòpics, habitualment de manera interessada, i així l'entreteniment es converteix en propaganda, en alliçonament moralitzador o partidista. Tot això no és res de nou. Mark Ravenhill, partint dels atemptats a les Torres Bessones, mira de deixar al descobert a Product, amb una dosi infinita de sarcasme, els mecanismes que fan possible aquesta mena de produccions, i intenta retratar la manca d'escrúpols dels qui són al darrere, promovent-les. El text és divertit, estripat, sense concessions, i tot en aquesta producció va dirigit a remarcar, sobretot, la comicitat i l'absurd de fer un film, l'argument del qual gira a l'entorn d'una turista anglesa que s'enamora d'un terrorista islamista durant un vol a Londres i decideix formar part del gihad. El més trist de tot és que, en un cas com aquest, la realitat supera a bastament la ficció. Ni a Ravenhill se li podrien acudir arguments més inversemblants i ridículs que els d'alguns films –s'hi pot incloure qualsevol protagonitzat per Steven Seagal– o telesèries –Walker, Texas Rager, de la repartidora Chuck Norris–. D'altra banda, el que té el text de divertit no ho té de brillant, malgrat que hi treu el nas alguna reflexió mínimament seriosa. Fins i tot el mateix autor ha reconegut que va escriure el monòleg com una mena de divertiment, i com a tal ho percep l'espectador, que riu a cor què vols amb les facècies del productor, un ensarronador de primera categoria que David Selvas és capaç de dibuixar amb eficiència, i del seu secretari, un Norbert Martínez que té un paper agraït –aportació de Manrique, inèdit en l'original–, ja que és el contrapunt d'humor més directe, més proper, fent de comodí servil que tan aviat porta cafès, com queda en calçotets, com fa tots els personatges de l'auca. Sandra Monclús, sense text, discreta, però amb presència contínua, és l'estrella de cinema –tòpics inclosos– a la qual el productor intenta convèncer perquè accepti el paper de protagonista. Julio Manrique, que en ocasions opta pel recurs més fàcil per provocar el riure, té el mèrit d'aconseguir mantenir l'equilibri en una peça en què el perill és caure en l'excés.