Música
Primavera Sound
Hipnòtics Radiohead
El grup britànic ofereix un espectacle amb jocs de pantalles i efectes lumínics en un Primavera Sound que també es retroba amb uns enèrgics LCD Soundsystem
A falta de xifres que arrodoneixin el comentari, el de Radiohead haurà estat el concert més monumental del Primavera Sound 2016. Amb un joc de pantalles que disparaven imatges simultànies del grup, i algun efecte lumínic, els de Thom Yorke van oferir un espectacle hipnòtic en què, durant la primera part, van repassar algunes cançons del seu últim disc, A moon shaped pool, encavalcades amb els clàssics de rigor de la banda britànica. D'aquesta manera, i amb un respecte insòlit en aquesta mena de festivals, el públic es va deixar arrossegar pels ritmes catàrtics del grup, amb moments de clímax intens com quan va corejar No surprises. Amb les noves, com Daydreaming, ja li va costar més, però Thom Yorke, en qualsevol cas, va sortir ahir del Fòrum per la porta gran. Com els toreros.
Ben tornat, James
El 2 d'abril de 2011, James Murphy –cervell, cor i pulmó d'LCD Soundsystem- escenificava l'aparent comiat de la banda en un concert al Madison Square Garden de Nova York. L'esplèndid documental Shut up and play the hits posa imatges i veu a aquell adéu, que sempre vam tenir clar que seria circumstancial. Perquè més d'hora que tard, Murphy i la seva tropa estaven cridats a tornar a trepitjar escenari. I poc importa que els motius per fer-ho siguin més o menys inconfessables. Estan aquí, de nou, i tots tant encantats, començant pel públic del Primavera Sound que la matinada de dijous va assaborir la retrobada al recinte del Fòrum. Ambient de multituds. Aquest festival ja fa molt temps que, definitivament, ha perdut tota intimitat.
Mal afaitat, és clar, i sota la gran bola de vidre de reminiscències disco que és imatge del grup, Murphy va arrencar amb Us V Them. Una peça que sintetitza l'ADN d'una banda de ritmes insistents, repetitius i secs, amb molta percussió, que s'incrusten al cervell i fan impossible que les cames parin quietes. Tant li fa que sigui a còpia del punk més descarnat –Movement– o dels aires més disco –Someone great–. LCD Soundsystem fan dels seus concerts, una pista de ball. I no els va caler ni avançar cap cançó del que serà el seu nou treball. Amb clàssics de la magnitud de Daft Punk is playing at my house, Yeah –impacta com Murphy s'hi deixa l'ànima i la gola cada cop que la toca– o Losing my edge, anaven més que sobrats.
Una estona abans, Tame Impala havien posat la nota de color a la nit del Primavera. Tocs de ball –Let it happen– i psicodèlia –Feels like we only go backwards– per a un grup peculiar i que va lluitar contra l'infortuni després que el so els fallés a mitja Eventually. Res que no puguin arreglar els milers de paperets finals que van ploure sobre el públic. Els Flaming Lips han fet molt de mal...