Música
Primavera Sound
La màgia eterna de ‘Pet Sounds'
El Primavera Sound, que ahir va rendir honors a Brian Wilson, corona una edició, un cop més, amb xifres rècord
Ja ningú gosa deixar Pet Sounds (1966) fora de qualsevol rànquing dels deu millors discos pop de la història, però a Brian Wilson, el seu factòtum, li va costar dècades reconciliar-se amb un disc que, com tantes obres d'art visionàries i trencadores, va ser rebut inicialment amb insultant incomprensió. Pet Sounds, disc d'harmonies vocals complexes, recursos sonors com timbres de bicicleta i lladrucs de gos, i instruments –almenys fins aleshores– inusuals en l'univers del pop, va animar la generació més lúcida que ha donat aquesta música a aventurar-se en terrenys inexplorats. I, ja que fa cinquanta anys molts pocs van estar pel que tocava, concerts com el d'ahir al Primavera Sound serveixen per aplaudir i reconèixer la feina a un dels genis d'una generació –com estem testimoniant aquests últims mesos– a qui no tindrem per tota la vida l'ocasió d'agrair-los la feina feta.
Wilson, com va tornar a quedar palès ahir, té la veu molt, molt castigada, però una banda de deu músics detallista i competent (hi havia dos Beach Boys: Al Jardine i Blondie Chaplin) va fer que el concert quedés bastant salvat. I el que no es va atrevir a fer Springsteen fa tres setmanes amb The River al Camp Nou, sí que ho va fer Wilson ahir: refilar íntegrament, i per ordre, el Pet Sounds, la qual cosa està fent en aquesta gira per primer cop en disset anys. Es va situar al mig de l'escenari darrere d'un piano que amb prou feines va tocar, va esforçar-se a parlar en castellà i, una vegada fet Pet Sounds (amb perles com Sloop John B i God Only Knows), va centrar el concert en temes populars –Good Vibrations, I Get Around, Surfin' USA, Fun Fun Fun– i no tan populars –Wild Honey, Sail on Sailor– dels Beach Boys.
Manel i la Serotonina
Manel, just abans del seu adorat Wilson, van tenir també el públic bastant rendit. Van tenir un petit problema, al principi, amb el sintetitzador, però de seguida van aixecar un concert amb deu temes: sis del nou disc (La Serotonina i Jo Competeixo són ja dos puntals del nou repertori) i quatre més de temps passats: Boomeraang, Ai Dolors, Benvolgut i Teresa Rampell. Dia, a més de Manel, d'actuacions lluïdes d'artistes del país: Joana Serrat, amb format sextet, va fer evident que creix molt ràpidament com artista i els rappers PXXR GVNG van revelar-se com a veritables canalles després d'admetre, en una roda de premsa anterior compartida amb Los Chichos, que el seu públic habitual “no va a un lloc com el Primavera sinó és colant-se”. I Los Chichos? Doncs van arrasar. El seu concert va ser multitudinari. I la roda de premsa, pur entertainment. “Si coneixem algun altre grup del festival? No. Que n'hi ha cap altre d'espanyol, aquí?”
