Moment de pas

L'adolescència pot ser l'estadi d'una vitalitat màxima, però també hi apareix la malenconia; de l'arrogància barrejada amb el dubte i la incertesa; del sentit de pertinença al grup que no evita sentir la solitud i l'estranyesa d'una manera viva. Les amigues de l'Àgata ho reflecteix, encara que, de fet, relata la transició de l'adolescència cap a una altra etapa de la vida amb tots els canvis i conflictes que pot arrossegar. El film comença amb una festa de quatre amigues en un pis. Es diverteixen plegades, conversen sobre les seves coses, segellen els vincles. Hi haurà més festes, més converses sense transcendència, més signes d'amistat, però hi ha un moment que es percep que Àgata comença a emprendre una fuga. Ha conegut altra gent a la universitat i potser sent que els rituals amb les amigues de sempre s'han convertit en una rutina i en una obligació. Alguna cosa comença a esquerdar-se i, ens quedi més o menys lluny l'adolescència o la seva fi, és possible reconèixer una experiència viscuda: el film ens parla d'una situació humana bàsica, compartida, i ho fa amb sensibilitat, finesa i certesa. Potser perquè les quatre joves directores (Laia Alabert, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen) tenen encara pròxima l'experiència que relaten i que representen quatre actrius (Maita Cañas, Carla Linares, Elena Martin i Victòria Serra) amb gran credibilitat. És una pel·lícula especial, concebuda com un projecte de final de carrera, que traspua alguna vida. I que culmina amb una bellíssima seqüència davant del mar i amb la tramuntana bufant: tot canvia, però alguna cosa queda.