Recrear la Barcelona desapareguda

Trenta anys del Pavelló Mies

Barcelona celebra el 30è aniversari de la reconstrucció del Pavelló Mies van der Rohe situat a la falda de Montjuïc, entre la Font Màgica de Carles Buigas i la Fàbrica Casarramona, avui Caixaforum. Aquest va ser un projecte pensat amb vistes als Jocs Olímpics, quan la Barcelona de Pasqual Maragall i d'Oriol Bohigas maldava amb encert per refer les línies de la modernitat en una ciutat que renaixia de les cendres del franquisme.

El Pavelló Mies havia estat símbol del racionalisme arquitectònic més pur, que contrastava per les seves línies pures, mínimes, geomètriques i mancades d'ornamentació amb el noucentisme classicista tardà que dominava en els edificis de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 escampats per la muntanya i estava destinat a la recepció oficial del rei Alfons XIII amb les autoritats alemanyes. Les seves parets configuren un espai obert, un laberint geomètric simple transitable, com un quadre de Mondrian, el que en el seu dia va fer preguntar al rei si el pavelló estava inacabat.

La reconstrucció, duta a terme pels arquitectes Cristian Cirici, Ignasi de Solà Morales i Fernando Ramos entre el 1983 i el 1986, va ser modèlica. Els materials són clàssics, essencialment vidre, acer i marbre de quatre tipus diferents: marbre travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd antic de Grècia i ònix daurat de l'Atles, i procedeixen de les mateixes pedreres originals que nodriren el desmuntat pavelló original. Curiosament, no hi ha revestiments. Els blocs geomètrics de marbre construeixen les parets en paral·lelepípedes perfectament tallats i el rigor de la seva geometria marca la seva modernitat, però també delata els orígens del gran arquitecte, fill d'un picapedrer. Com en Adolf Loos, el classicisme dels materials no està renyit amb les formes de la modernitat i són alternativa a l'ornament.

Aquest pavelló, una joia de la modernitat que fa honor a la cèlebre sentència de Mies “less is more” (menys és més), dóna gran importància al vidre que multiplica l'efecte mirall de la geometria i projecta les vetes del marbre com una autèntica pintura, que es completa amb una escultura d'una femenina, Albada, de Georg Kolbe, l'escultor de Hitler, que apropa la figura de Mies al nacionalsocialisme. Les línies corbes que la conformen contrasten amb el rigor geomètric de l'arquitectura. La cadira Barcelona dissenyada posteriorment completa els complements del pavelló.

Les vuit columnes desaparegudes

Van crear molt de rebombori les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch eliminades pel dictador Primo de Rivera a Montjuïc fins que van ser restablertes davant la Font Màgica, com a símbol de sobirania i catalanitat. Altra cosa ha estat descobrir les vuit columnes jòniques flanquejades per dos pedestals del mateix arquitecte que s'alçaven en paral·lel davant del Pavelló Mies com a inventari de la Barcelona desapareguda. No sabem per quin motiu van ser descartades a l'hora de reconstruir el pavelló. Potser perquè en la seva reconversió a la modernitat Mies va llençar tots els seus plànols neoclàssics? Potser per no contaminar de classicisme noucentista i donar més vistositat a una joia de la modernitat? El cert és que Mies van der Rohe va acceptar aquella cortina de columnes que feia que el pavelló no es veiés d'un tros lluny i esdevingués una major sorpresa descobrir-lo.

Vuit columnes de bidons industrials

Qui passegi durant aquest estiu pel Pavelló Mies van der Rohe veurà davant aquesta arquitectura minimalista la recreació de les vuit columnes jòniques desaparegudes. L'equip d'arquitectes Luis Martínez Santa-Maria & Roger Sauquet les han titulat Columnes cristal·litzades, i les han construït amb bidons industrials multicolor, una obra amb regust de nouveau réalisme, com Christo els havia utilitzat per reciclar el paisatge industrial d'objectes rebutjats cap a l'obra artística. El mateix Luis Martínez creu que aquesta filera de columnes amb bidons és “una ironia davant les amenaces del paisatge industrial i davant l'ambigua i errada bellesa que aquest revela”. Aquests bidons s'alcen en vertical amb una simfonia de colors que contrasten amb la sobrietat del pavelló i dels jardins de fons, però alhora expressen el contrast entre una societat industrial, urbana, i els objectes de rebuig que se'n deriven, els quals, convertits en columna estilitzada i minimalista, han transformat les columnes neoclàssiques de Puig i Cadafalch en una obra d'art públic contemporani efímer amb tot el sentit prenent com a lema una sentència de Mies que diu: “I don't want to change the world. I only want to express it. That's all I want.”