L'atzar de l'amor i el desig

Molts cinèfils occidentals no van tenir notícia de l'existència del realitzador de Hong-Kong Wong Kar-Wai fins que Quentin Tarantino va tenir la gentilesa de distribuir internacionalment la pel·lícula Chungking Express (1994), una barreja de drama romàntic i thriller amb dues històries encreuades que permetia gaudir de la joiosa sensació de veure el cinema reinventant-se davant els ulls de l'espectador.

Wong Kar-Wai, però, ja tenia dues pel·lícules anteriors que apuntaven unes maneres marcades per una extrema estilització, pel sentit de l'atmosfera i per la sensualitat de la posada en escena: As tears go by i Days of being wild. Aquesta pel·lícula acabaria esdevenint la primera entrega d'una trilogia formada també per Deseando amar i 2046. De les tres pel·lícules, Deseando amar és amb diferència la més popular i prestigiosa, i probablement ho sigui també de tota la carrera de Wong Kar-Wai. Una obra mestra esdevinguda títol de culte i també un dels grans exercicis fílmics dedicats a endinsar-se en l'abisme del sentiment amorós, en les profunditats el desig, en les contradiccions de la gelosia i del sentiment de culpa.

Deseando amar ha estat sovint comparada amb un clàssic com Breu encontre, de David Lean, pel fet d'estar protagonitzada per dues persones casades que veuen com va naixent entre elles una atracció tan incontrolable com impossible. La història té lloc el 1962 a Hong-Kong (tot i que es va rodar a Bangkok) i els personatges principals són un periodista i una secretària que viuen al mateix edifici i que, per raons professionals de les seves parelles, passen moltes temporades sols i que descobreixen que els seus cònjuges mantenen una relació sentimental clandestina. Dues de les grans estrelles del cinema de Hong-Kong, Tony Leung i Maggie Cheung, són els dos protagonistes, després que Wong Kar-Wai descartés la idea que els mateixos actors interpretessin tant la parella adúltera com l'enganyada, en un intent de dibuixar la facilitat amb què es pot estar tant a una banda com a l'altra.

Si estiguéssim parlant de literatura, probablement Deseando amar estaria més a prop de la poesia que de la prosa. Pel·lícula de bucles i de redundàncies deliberades, de cercles i repeticions, Deseando amar parla de l'amor com a inevitable conseqüència del joc de mirades, de les coincidències, els creuaments i els atzars. El fet de ser una història construïda sobre un record justifica –per si això fes falta– la seva atmosfera onírica i irreal, la seva acció situada en una atemporalitat reforçada per unes cançons de Nat King Cole que no grinyolen en el context asiàtic en què es desenvolupa l'acció. El contrast entre el glamur del vestuari i els pentinats dels protagonistes i les parets despintades de l'edifici on viuen sembla subratllar la seva alienació; sovint tots dos són mostrats a través de vidres, de cortines o de reixes, o reflectits en miralls, o parlen amb interlocutors que estan fora de pla o d'esquenes, com ubicats al marge de tot i de tothom.