Crítica
teatre
Al·luvió d'efectes escènics per servir ben fred
Caldria aclarir si l'atac va contra la força militar holandesa o contra les castes
Si Ramon Simó ha deixat algun nom com a llegat en aquests anys a la direcció del Grec és el d'Ivo van Hove, amb els actors de Toneelgroep Amsterdam. La monumental primera aposta de Tragèdies romanes (2013) va continuar amb The fountainhead (La deu) el 2014 i amb La voix humaine l'any passat. Van Hove és un director a qui li agrada plantejar escenes fredes, directes, d'impacte, amb una estètica preciosista i que no estalvia en efectes. Efectivament, a La força oculta, hi ha un monsó que va i torna, i deixa xops els actors contínuament. Vol ser una tempesta emocional també, que és el que va trobar el director en la novel·la de Couperus. l a Barcelona, la Surabaya (Romea, 2005), de Marc Rosich (de fet, se cita l'illa en diverses ocasions), marca un link inesperat. Entra en crisi la visió paternalista d'Occident per voler civilitzar les comunitats d'Orient. La moral s'estova amb facilitat en una societat en què sempre va descalça i en què la sensualitat és molt més accessible. La peça es limita a confrontar, en realitat, dos poders: el de l'administrador de Java i el dels descendents de la família aristòcrata que va legitimar la relació amb Occident. Els criats no deixen de posar les estovalles a la mateixa taula, amb diferent vaixella per a uns i altres. No deixen de recollir la roba, de comprovar els excessos d'uns
i altres. El monsó es produeix, en realitat, sobre
un volcà a punt d'esclatar, construït des de la diplomàcia i també des de la desconfiança. Des dels secrets i els expedients amagats. Qui activa l'espoleta és un camperol que posa en qüestió el poder d'Occident. Si Van Hove hagués explicat qui genera la violència i hagués aclarit si era per posar fi al domini holandès o bé per posar fi a la casta, que no deixa que la majoria prosperi, la trama hauria trobat un nexe que hauria acostat el quadre exòtic
a l'espectador d'avui.
