Art per fer visible la natura

De l'art a la natura i viceversa

Aquest va ser el leitmotiv de la Biennal de Venècia del 1976, quan el pensament ecològic s'expandia socialment i en la política començaven a fundar-se els partits ecologistes, el dels Verds alemanys el primer, el qual contribuí a crear un artista de primera magnitud com Joseph Beuys.

La consciència ecològica i la dimensió espacial que l'art havia pres als anys seixanta obrí un nou camí a l'escultura, el del site specific, que impulsà alguns artistes a esculpir la terra, a crear un art environamental de grans dimensions, sobretot als EUA, on Robert Smithson guià amb la Spiral Jetty del 1970 al Salt Lake el camí monumental que emprendria l'anomenat land art o earth art, seguit de grans instal·lacions i intervencions en el paisatge com el camp de llamps al desert de Nou Mèxic de Walter de Maria.

A Europa, les dimensions dels projectes van ser més reduïdes i, al mateix temps, es generà una consciència d'intervenció mínima en el paisatge, no a base de moure grues i tones de terra per arribar a executar una nova visió de la natura, sinó una acció menys agressiva i respectuosa amb el lloc i l'indret. Tenim els exemples paradigmàtics de Dani Karavan, autor a Catalunya del Memorial Passatges de Walter Benjamin de Portbou, i el Boat Travelling a Münster del japonès Tadashi Kawamata Els exemples dels anglesos Richard Long, Hamish Fulton, Ian Hamilton Finlay, David Nash i Andy Goldsworthy honoren aquesta via propera a la sensibilitat anglesa pel jardí i el paisatgisme.

Christo i la passera del llac Iseo

Un dels artistes remarcables de land art ha estat Christo, que ha treballat amb Jean-Claude nombrosos i espectaculars projectes a la natura i en el context urbà. El seu darrer projecte, The Floating Piers, al llac Italià d'Iseo, ha obtingut un èxit clamorós. Es tracta d'una passera de 100.000 metres quadrats de tela groga, estesa sobre un sistema modular de 220.000 cubs d'alta densitat de polietilè sobre la superfície del llac que uneix la terra amb una illa enmig del llac. De vida efímera, ha durat només quinze dies, del 18 de juny al 3 de juliol, ha estat visitada per 1.200.000 persones, que volien viure l'experiència de passejar per aquesta línia groga que dóna la sensació que hom passeja sobre l'aigua. L'artista, tot i el seu renom i prestigi internacional, ha hagut de vendre els esbossos de l'embolicament del Reichstag de Berlín que va fer fa uns anys per pagar-se el projecte.

Christo va fer un dels projectes més interessants que han passat per Barcelona, com embolicar l'estàtua de Colom, promogut per la galeria Joan Prats l'any 1976, el terra de la qual sí que va ser embolicada per l'artista. La Barcelona postfranquista i preolímpica no es va atrevir a dur endavant aquest projecte.

Nils Udo, a la Fundació L'Olivar

Paral·lelament al primer programa de residències artístiques internacionals sobre art i natura per a artistes emergents que la Fundació L'Olivar de Ventalló ha dut a terme enguany sota la iniciativa del seu director, Enric Pladevall, amb el suport de la Fundació Banc de Sabadell, la Fundació Perramon de Ventalló i el Private Museum de Singapur, ha tingut lloc una conferència de l'artista bavarès Nils Udo (1937), que representa una línia de treballs efímers a la natura que després són fotografiats per veure'n la seva evolució, metamorfosi i destí en el temps. Originàriament pintor, abandonà la pintura el 1972 després del seu pas per París i retornà a Bavària, on ha retrobat la natura en hores i hores de passejades per boscos i camins. Nils Udo treballa amb el que troba al lloc: troncs, flors, molsa, neu, pedres... i esculpeix a la natura creant entorns que canvien de color segons les estacions de l'any, fa grans nius amb branques d'arbre, treballa amb les arrels, la llum o l'aigua. Respecta el caràcter viu de la natura on l'artista actua com a mediador. La cura amb què treballa la natura i la sensibilitat que representa l'han dut a tot el món: l'Índia, Mèxic, Namíbia, Japó. Fusiona natura i art mitjançant una proposta d'acció, que després enregistra en fotografies de gran bellesa que responen a la seva sensibilitat de pintor. A través de la fotografia es pot veure com una obra sorgeix i com es mor o desapareix. La música de Mahler, la poesia de Hölderlin, són al darrere d'aquesta emoció que sent per fer visible el que està latent a la naturalesa, el que mai no ha existit. Ell mateix ho ha descrit així: “Dibuixar amb les flors, pintar amb els núvols, escriure amb l'aigua, traçar el vent de maig o el recorregut d'una obra caiguda.”