De pares a fills

SP3, el grup musical del Super3, és ja tot un habitual del Festival de Cap Roig o, més ben dit, del Cap Roig Mini. Aquest any, però, la seva visita al jardí botànic baixempordanès tenia un plus afegit: la celebració dels 25 anys del Super3, el club televisiu per excel·lència de la mainada a Catalunya, que per raons de longevitat ja forma part del present i el passat d'almenys un parell de generacions. Com es va poder comprovar divendres i dissabte a Cap Roig, pares i fills poden compartir l'experiència del Super3 en concert, de manera que els primers no s'hi sentin estranys o simplement uns acompanyants forçats.

Sense un gran desplegament escenogràfic i amb el fons gairebé obligat d'una gran pantalla per recordar personatges i moments destacats del Super3, deu nois i noies hiperdinàmics van començar l'actuació amb Benvinguts, per continuar amb les bones intencions de Connectem i l'apologia de l'aprenentatge d'idiomes que és It's amazing. Les quatre veus solistes –David García, Mireia Villamayor, David Bonilla i Joana Rosselló– s'anaven repartint les primeres i segones veus, mentre els seus companys no paraven ni un moment de ballar, en un estil molt propi del musical juvenil americà, amb l'exotisme afegit de temes com ara Kuku mamba i Arkandú. Cançons que ja tenen categoria d'himnes –Uh! Oh! No tinc por!, Tots som súpers– van servir per transmetre valors i bones vibracions entre un públic 100% Súper i molt entregat. Van sortir a escena el gat còsmic Doraemon, en Nobita, la Shizuka, l'abella Maia, en Willi i el xai Shaun, i també dues noies i un noi del públic que van cantar més que els dibuixos (no gaire) animats, per completar una festa amb medley històric inclòs (“aquestes són les cançons que cantava jo quan era petita!”, deia una mare) en què fins i tot es va reivindicar els dolents del Super3 –la Ruïnosa, el Megazero, el Senyor Pla–, que també tenen el seu petit cor. Tota una superaventura.