Shakespeare «in love»

Sempre una sensació atordidora amb Shakespeare, sempre la percepció clara que no hi ha res a dir que mereixi una veu, res que no reposi en les seves obres dramàtiques, però quan un llegeix els sonets, quan els sent dir, un altre cop aquella sensació flotant, ambigua, que hi ha alguna cosa en els versos que també habita fortament en les tragèdies: l'amor de Lear per Cordèlia, el rostre perdut d'Ofèlia davant un Hamlet estrany, la pena de Falstaff quan Enric V l'aparta o l'ànsia furibunda d'Otel·lo.

Dibuix entapissat, tints ocres i taronges, una catifa gastada i rectangular retalla un espai obert; al damunt, quatre tamborets d'alçades distintes. Al davant, un de més petit, negre, a la punta del centre; al fons, dues cadires girades i uns teclats a la vora, en un racó. Llum tènue.

Entren Natasha Parry i Michael Pennington, s'asseuen, d'esquena al públic. Hi ha un silenci posat fins que el so d'acordió impregna l'aire, és la cadència de Franck Krawczyk que camina lentament, mentre Natasha i Michael se l'escolten i miren com travessa l'escenari... Ara i adés, els versos.

Un altre cop, Peter Brook, amb una adaptació dels sonets que William Shakespeare, va escriure a finals del segle XVI. És un Shakespeare en relació amb l'amor, íntim, de significat profund i que desplega emoció i humilitat davant el significat de les passions. Riquesa i gravetat que Peter Brook ha condensat en una trentena de sonets excel·lents i que ha sabut dotar d'una subtil i creixent tensió dramàtica, molt ben definida, amb quatre tempos emocionals en diàleg: temps voraç, separació, gelosia i el temps vençut.

L'espectacle és d'una sobrietat i delicadesa exquisides; l'essència de Peter Brook en un plàcid estat de gràcia, d'una monotonia deliciosa acompanyada sempre per la cadència i la dicció d'unes veus excepcionals. La música i la fonació de Louis Couperi, interpretada per Franck Krawxzyk, és d'una meravellosa finesa.

Finalment, l'esquena de Natasha i Michael, les mans llaçades, avancen lentament, continuen les passes de Frank, encara, al fons; remuga la tonada feble de l'acordió, és l'adéu, per última vegada... Els cossos es perden ja en la foscor, resta l'espai nu quan entra la llum en penombra; ressonen, potser, els versos, com núvols flotants, en l'aire nocturn...