El poder de la paraula

Dos senyors, dos micròfons i una hora i mitja llarga de deliri genial que passa com una exhalació. El poder de convocatòria de Faemino y Cansado no s'explica ja per la seva remota popularitat televisiva –tot i que, evidentment, va ser decisiva per crear la gran parròquia de fidels del duo madrileny–, sinó sobretot perquè l'oralitat, la paraula, encara és un bé molt preuat en aquesta societat tòpicament audiovisual, i ells dos dominen la paraula com pocs: això explica que entre el públic hi hagués escriptors i rapers, uns i altres entusiastes de les paraules. La sala simfònica de l'Auditori es va omplir per assistir a tota una raresa, un espectacle d'humor intel·ligent, que no vol dir petulantment intel·lectual, encara que el gran crit de guerra d'aquests dos bàrbars meravellosos sigui «¡Qué va! ¡Qué va! ¡Qué va! ¡Yo leo a Kierkegaard!» En un espectacle de Faemino y Cansado rep tothom, des de la monarquia als pàries de la terra: són democràtics repartint hòsties. I ho fan de la millor manera possible, amb l'absurd per bandera i disparant paraules a ritme vertiginós.