Il·lusions destinades a perdre's

Hi ha un Woody Allen nihilista que observa amb distanciament i un cert fatalisme uns personatges amb un comportament moral dubtós que, de fet, pot arribar a ser amoral. N'hi ha un altre (i encara n'hi ha més, que sovint es barregen) que mira de més a prop personatges enlluernats per una il·lusió condemnada a perdre's. Pel que fa a Café Society, després del nihilisme punyent d'Irrational men, el cineasta nord-americà ha imaginat una història que transcorre als anys trenta del segle passat i s'ambienta parcialment en un dels mons on s'han creat més il·lusions, algunes de molt falses: Hollywood. Provinent de Nova York, hi arriba un jove (Jesse Eisenberg) amb el desig de trobar-hi un lloc amb l'ajuda del seu oncle (Steve Carell, excel·lent) que hi ha triomfat com a agent d'estrelles. No serà a Hollywood, on triomfarà, sinó a Nova York, ciutat que enyora des del moment que en marxa. El seu triomf social té ombres, però, a més, el viu amb una recança: a Hollywood hi va conèixer una noia (Kristen Stewart, una estrella fulgurant) que li va crear la il·lusió d'un amor convertit en impossible, de manera que hi ha el desacord entre la vida desitjada i la possible.

Café Society és de la mena de pel·lícules encantadores de Woody Allen. Però, com en altres obres seves, l'encant està transitat per la malenconia de les il·lusions perdudes. En tot cas, a part del desacord entre el desig i la realitat, hi ha altres elements de l'univers d'Allen que s'hi poden reconèixer: la pertinença al món jueu; la confusió dels sentiments; el contrast entre la costa est i l'oest dels Estats Units o, més concretament, entre Nova York i Los Angeles, que, vinculada a Hollywood, els seus joves protagonistes consideren superficial; i no deixa de fer-s'hi present el nihilisme en l'ambigüitat moral d'algunes decisions o d'alguns negocis, en aquest cas el d'un club nocturn sustentat en una activitat de gàngsters.

Amb subtrames, lligades a la família jueva del protagonista, Woody Allen desenvolupa seriosament una comèdia sentimental i existencial. Ho fa amb un sentit narratiu excel·lent, pel que fa al ritme i la capacitat de síntesi, i una fotografia de tons càlids realitzada pel mestre Vittorio Storaro, que feia anys que no treballava en cap film. Café Society no juga a la nostàlgia, però transporta una memòria que també sembla destinada a perdre's: la memòria del cinema del Hollywood daurat a través de múltiples referències a actors i pel·lícules. Woody Allen sempre s'ha mantingut irònicament distant de Hollywood i de les seves vanitats, però no li és aliè el seu món d'il·lusions.