Maillol atàvic i tel·lúric

A l'artista rossellonès Aristide Maillol li faltava ben poc per morir quan Jean Lods li va fer un sincer i honest retrat fílmic, el 1943. Maillol havia triomfat a París i perfectament s'hauria pogut presentar a la pel·lícula amb la supèrbia característica de tants altres reputats genis; però no. Al crepuscle de la seva vida es va mostrar com un home senzill, primari i rústic que passejava la boscosa barba blanca i els seus silencis pels camps de vinyes de Banyuls de la Marenda –on havia nascut el 1861 i d'on mai es va desvincular fins al seu retir definitiu, el 1939– i que conversava humilment amb els pagesos del poble. Sempre havia estat així. Aquell era el seu lloc i aquella, la seva gent.

Maillol va ser el paradigma de l'artista atàvic i tel·lúric. La seva obra d'harmonia commovedora està íntimament connectada amb la seva terra. I de manera obstinada, amb la dona catalana del Rosselló de formes plenes, rotundes i llises, que va acabar convertint en l'únic tema del seu projecte creatiu. El territori català que es desplega pel nord dels Pirineus va ser l'influx principal de la seva aventura artística, sobretot l'escultòrica, per la qual és més conegut i reconegut, fins al punt que és considerat el primer escultor modern, l'iniciador de les formes pures de l'art de Henry Moore o Jean Arp.

Aquest és el punt de partida de l'exposició que presenta el Museu d'Art Modern de Ceret fins al 30 d'octubre, Maillol, Frère i Pons. Una Arcàdia catalana que, com el seu títol ja ens índica, no dedica tot el discurs a Maillol –que, això sí, és la figura central i la més llaminera per al públic– sinó que també aixopluga l'obra de dos creadors més d'imaginari cultural fortament arrelat a aquest paisatge.

La mostra és un cant a l'amistat que van compartir tots tres. Enric Frère (Sant Genís de Fontanes, 1908-1986) va conèixer Maillol el 1928 i, des de llavors, es va erigir en un dels seus més fidels deixebles. Obra plàstica personal a part –que serà tota una descoberta per a molts visitants de l'exposició–, Frère es delia per estar al costat del mestre i per entendre i assimilar el seu procés creatiu. Tant és així, que li va fer nombroses fotografies mentre treballava i el 1956 va publicar el llibre de records Conversations de Maillol, que just ara s'ha reeditat. La veu literària de la mostra la posa Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1992), poeta imprescindible de les lletres catalanes, que també va tenir Maillol com una presència lluminosa al llarg de la seva vida.

Més de 200 obres entre pintures, escultures, fotografies i poemes de la tríada apassionada per l'art, la poesia i la natura catalana farceixen un recorregut expositiu –comissariat per Antoinette Le Normand-Romain i Nathalie Gallissot– en què no falten algunes de les peces més icòniques de Maillol, especialment la monumental Mediterrània, la seva escultura més famosa, els valors de la qual ningú els va reflectir millor que l'escriptor André Gide: “És bella, no significa res. És una obra de silenci. Ens hem de remuntar molt lluny per trobar una mostra similar de total indiferència cap a tot allò que pot restar valor a la bellesa.” Maillol es va oposar així al tremendisme impressionista de Rodin i va obrir una fractura entre l'escultura narrativa del segle XIX i l'abstracció de les avantguardes.