Bankia només és un símptoma

Ara que acabem d'estrenar el Nobel de Literatura a Bob Dylan, m'agradaria començar aquest article amb una frase d'una altra cantant coetània i que a mi m'agrada molt, entre altres coses perquè també fa anys va gravar en català la meravellosa cançó catalana El rossinyol. És Joan Baez, i diu: “Si no lluites per posar fi la corrupció i la podridura, acabaràs formant-ne part.” No tinc la data en què ho va escriure, però avui em sembla com un advertiment al PSOE molt actual. És cert, però, que a Espanya la corrupció només serveix per omplir espais de televisions, ràdios i diaris, però no té cap incidència, o és ben escassa, en el moment més important de la democràcia, que és dipositant el vot. A Andalusia també s'ha vist com la incidència de la corrupció en el sentit de vot és nul·la. Però la corrupció és un virus que ha infectat totes les capes de la societat. En els dos judicis paral·lels de la trama Gürtel i de les targetes black de Bankia d'aquests dies, només de mirar la foto dels imputats hom hi veu el gran poder corrupte que ha dirigit aquest país les darreres dècades.

El cas Bankia i les targetes black ens demostra el nivell dels responsables que havien posat a gestionar entitats molt importants. La gran majoria d'ells només hi eren per la seva militància i com a quota, però el seu insuportable ego, quan eren a la cúspide. no tenia fi i només s'ha esvaït quan han hagut d'evidenciar la seva total incompetència. Però també n'hi havia de capaços, i són més perillosos que els inútils, perquè tenien més capacitat d'inventar i gestionar tota mena de martingales. L'invent de les targetes black és una mostra de la capacitat que tenien alguns per crear instruments per delinquir i aprofitar-se de la seva condició.

Però ens equivocaríem si només penséssim que el problema greu de corrupció són aquestes targetes per delinquir; el mateix cas Gürtel demostra la profunditat d'aquesta pandèmia.

Centrant-nos en Bankia i la seva sortida a borsa per l'alt cost econòmic i social que ha tingut: és l'exemple del que ha passat en aquest país en una gran part del sector de caixes d'estalvis que han fet fallida. Observarem que de la fallida de les caixes n'han sobreviscut les que eren gestionades per professionals bancaris i no tenien interferències polítiques. D'aquesta característica que alguns pretenen amagar, se'n poden treure moltes conclusions, però dues són clares: no es pot gestionar una entitat financera si no s'és un professional i la interferència política perjudica la gestió.

No debades des d'aquestes mateixes planes més d'una vegada havia mostrat la sorpresa que em produïa que a uns “aficionats”, només per tenir carnet polític, se'ls donés la gestió d'una entitat financera, sense tenir cap experiència en el sector. És per això que quan passa una desfeta tan greu que es podia haver evitat fàcilment l'enuig general és tan important.

Un fet que ha passat força desapercebut entre l'allau d'informació generada a la sala de l'Audiencia Nacional és la declaració de l'exconseller delegat de Bankia Francisco Verdú, que va advertir Rodrigo Rato de la il·legalitat de les targetes i de les conseqüències que podria tenir si les utilitzava. De fet, Verdú, que sí que era un professional amb ètica i tenia experiència amb altres entitats financeres, no va voler la targeta i va provocar l'enuig de Rodrigo Rato.

Una altra informació rellevant ha estat l'informe de la inspecció del Banc d'Espanya que advertia de la fallida tècnica de l'entitat i en desaconsellava la sortida a borsa, perquè la insostenibilitat provocaria un rescat amb diner públic. Malgrat l'informe, el governador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez, amb carnet socialista, ho va autoritzar i el resultat ja el sabem; un salvament per valor de 25.000 milions de diner públic i la professionalització de la direcció.

Tampoc la CNMV va fer cap observació, i va donar el vistiplau a la sortida a borsa, fet que demostra una vegada més la influència perversa de la política en estaments de control econòmic.

Ja és hora de trencar tanta impunitat.