2012, segons el calendari financer

De la mateixa manera que durant l'època trepidant de la gran bombolla immobiliària ho veia tothom però callava, avui són escasses les projeccions de cap on va el nostre país. Potser és perquè les previsions són massa alarmants i a la nostra societat no l'interessa saber-ne la veritat. Cal recordar que una majoria va votar el PSOE perquè negava la crisi econòmica. Som així, no volem males notícies encara que siguin reals.

Però la realitat és dura i persistent i sempre s'acaba imposant, això sí, amb una relació directa entre el temps que es tarda a actuar i la duresa dels efectes. La providència ha volgut fer coincidir la pitjor crisi econòmica dels darrers 30 anys amb el pitjor govern de la democràcia, i aquest binomi és letal. Aquest accident de la història ens pesarà durant molts anys i aquesta política d'amagar el cap sota l'ala, mentre s'espera que ens vingui la reactivació de fora, és suïcida. Imagini's què diríem d'una família que quedés a l'atur i seguís vivint com quan treballava, mentre es va endeutant per seguir el mateix ritme de vida, tot esperant que un dia algú li ofereixi una feina. Fa temps que algunes veus assenyades ens van repetint, sense cap èxit, que el marge de maniobra de la despesa (endeutar-se més) s'ha esgotat, però el govern i totes les institucions no en fan cas i no paren d'endeutar-se. Aquí el sacrifici i l'austeritat, encara que siguin justificats, no proporcionen vots, i es veu molt descaradament que ha estat l'electoralisme, més que la crisi, el factor més clar que explica algunes de les decisions econòmiques o de despeses preses durant aquests darrers dos anys. Però endeutar-te té un problema, i és que qui et deixa els diners els vol cobrar i, a més, la UE no permet als seus membres tenir un dèficit superior al 3% del PIB. Fins i tot amb aquest any de gràcia que ens han concedit, el 2013 els governs de totes les institucions hauran d'haver situat el dèficit al 3% del PIB; això vol dir una contracció de la despesa d'un 2% anual, i segurament un altre increment d'impostos. Així doncs, per haver-nos portat on som, la nostra sortida de la crisi serà tremendament complicada.

El 2010 començarà la prova de foc de les nostres institucions financeres. I els que esperen un increment del crèdit com a element imprescindible per despertar el consum ho tenen difícil. El governador del Banc d'Espanya ja ha dit que algunes institucions estan en una situació molt difícil, i dues en estat crític, i és que s'aguanten gràcies a la «respiració artificial dels ajuts del BCE». La sortida de la crisi de la major part dels països de la UE accelerarà dos fets: la «desconnexió dels respiradors artificials» ( els ajuts) i molt probablement començarem a veure alces del tipus d'interès. El BCE aquesta setmana ens ha avisat que no exclou una pujada d'interessos encara que Espanya estigui en recessió; serà un problema nostre i la previsió del servei d'estudis del BBVA per al 2010 és una variació negativa d'un 0,8% del PIB. Però a més d'afrontar una pujada d'interessos i rebaixar el dèficit, les institucions financeres espanyoles en els propers tres anys han d'afrontar uns venciments de deute de 240.000 milions d'euros: 75.884 milions el proper any, 63.272 milions el 2011 i 100.487 milions el 2012. No cal dir que tot aquest endeutament és amb l'aval de l'Estat espanyol.

Davant d'aquest panorama, l'estratègia més assenyada que pot seguir el sector financer és de «desendeutament», i això vol dir: captar el màxim d'estalvi possible i reduir la concessió de crèdits. Amb tot aquest panorama, que ningú pensi que la nostra sortida de la crisi serà fàcil i ràpida.