TANT
Calent, calent
La bombolla immobiliària ha tornat a Barcelona des de fa dos anys. Durant el 2016, els preus de compra van pujar un 11% i els de lloguer, un 11,8%. Les perspectives per a l'exercici del 2017 són d'un creixement similar. Alguns indicadors avançats, com ara els comissionistes que revenen edificis sencers, diuen que la situació és més boja que fa deu anys. Es fan “pases” d'edificis abans d'escripturar amb increments de més del 20% en pocs mesos i alguns compradors contracten ocupes mercenaris per forçar rebaixes de preu.
Per gestionar-ho, la política d'habitatge actual utilitza com a combustible l'enveja i el ressentiment. El mateix dogmatisme i la mateixa ceguesa que tenen en mobilitat amb el cotxe, en habitatge la tenen amb el pis turístic. Tot per no explicar a la gent que no és feina de l'administració procurar que visquin de lloguer en zones de primer nivell a preu de tercera.
L'Ajuntament de Barcelona culpa els apartaments turístics de la pujada de preu, però segons les seves dades aquests són només 15.800, un 7,7% del total de pisos de lloguer. La major pujada de preus el 2016 ha estat al barri de Sant Andreu, on no hi ha pisos turístics.
Sembla més important impulsar (que no forçar) que es posin al mercat els pisos buits, que són entre 30.000 i 80.000, o bé veure si té sentit incentivar un millor aprofitament dels habitatges utilitzats com a residència principal, uns 680.000.
El còctel que explica les pujades fins ara (deute barat, recuperació econòmica, inversió financera, turisme en creixement) pot seguir arrossegant els preus cap amunt, però ja no trobarem gangues. La rendibilitat per lloguer en bones localitzacions és del 4% com a molt, que amb una inflació del 3% vol dir que ho fiem tot a pujades de preu quan els preus ja han superat la mitjana històrica. Els sona? L'últim cop que va passar era el 2005.