Economia

Pallarès no es talla i impulsa l'exportació

Els ganivets que fabrica l'empresa de Solsona gaudeixen d'una fama creixent a l'estranger. Volen vendre el 50% de la facturació a fora però sense perdre el control de la producció

Mantenen maneres de taller i atenen particulars amb eines per esmolar
La irrupció del ‘made in China' els va forçar a treballar el mercat exterior

“Som una empresa petita”, repeteix insistentment David Pallarès, director i tercera generació de la ganiveteria solsonenca Pallarès, que enguany arriba als cent anys de vida. Això malgrat que els seus ganivets són objecte d'una creixent fama internacional i, per què no, veneració per part de professionals i públic en general, que els consideren objectes preuats. “Rebem comandes de xefs de Nova York o del Japó”, reconeix David Pallarès amb un cert rubor perquè “el cost de l'enviament és sovint més alt que el dels ganivets”.

Apareixen en els rànquings de blogs especialitzats sobre els millors ganivets del món i les xarxes socials alimenten la projecció d'aquesta veterana empresa familiar. “A l'estranger ens coneixen i ens tenen en més consideració que a casa nostra”, es lamenta David Pallarès. Però això no és del tot cert, perquè un dels seus productes estrella és la navalla pallaresa o, simplement la pallaresa o el pallarès, la popularitat de la qual l'ha convertit en un d'aquells objectes que es transformen en genèric i passen a designar tota una categoria de productes.

Però el mantra de “som petits” torna a la conversa quan es pregunta sobre la possibilitat de transformar tot aquest torrent de simpatia en màrqueting: “Si ens dediquem a les relacions públiques d'on traiem el temps per fer ganivets?”, justifica.

Pallarès ja no ocupa el petit taller del centre de Solsona on va néixer el 1917 de la mà dels germans Carles i Lluís Pallarès. Des del 2002 tenen una nau de mil metres quadrats al polígon industrial Els Ametllers, als afores de la població. Però encara destil·len maneres de taller. De fet, fins aquí s'atansen petits clients per posar a punt les seves eines. Només cal estar-se uns minuts a l'entrada per veure la particular desfilada: pescateres o potser costureres, resulta difícil de dir, que necessiten que els afilin les tisores i pagesos que miren de reparar els seus arreus del camp; una dona porta una aixada força malmesa i pregunta per quan la tindran.

“Som una rara avis”, reconeix Pallarès. Entre d'altres coses es refereix al fet que conserven formes gairebé artesanals de treballar. És clar que disposen de maquinàries, que renoven constantment –ara estan a punt de fer-ho–, però treballen cada peça com si fos única i, de fet, una part de la producció és treball a mida del client. “Potser per això hem sobreviscut.” I és que han trobat el seu espai en un sector, el de la ganiveteria, que ha evolucionat cap a la concentració en grans marques internacionals (alguna espanyola, d'Albacete), que, en molts casos, produeixen totalment o parcialment a l'Àsia.

No es que no vulguin créixer però no volen perdre el control de tot el procés de fabricació, que va del tall o la forja de l'acer fins a l'acabat de la peça i comercialització (més de trenta processos). David Pallarès reconeix que han rebut comandes importants però que han hagut de dir que no perquè els hagués obligat a dedicar s'hi en exclusiva. I l'opció de guanyar ràpidament dimensió no els sedueix gaire. David Pallarès té en la memòria la crisi particular que van partir vers l'any 2004. “De cop i volta l'estoc anava augmentant i no sabíem per què”, explica. El que passava era que el producte xinès estava inundant el mercat relegant el producte local. “Era un ganivet de pitjor qualitat però més barat; ara la qualitat ha anat millorant”, reconeix. Fins i tot van patir plagi del qual es van adonar quan alguns distribuïdors els van advertir que arribava navalla pallaresa made in China.

El daltabaix els va obligar a treballar l'exportació. Històricament Pallarès sempre havia tingut clients a fora, sobretot francesos, però calia sistematitzar les vendes a fora. Ara exporten un 30% de la producció, principalment a França, Alemanya i Regne Unit. Però reben comandes de tot el món. “L'objectiu és elevar aquest percentatge al 50%”, diu Pallarès.

Paral·lelament també van invertir en el disseny dels seus productes i a perfeccionat els acabats. De la mateix manera van aprendre a introduir novetats al catàleg cada any. Avui dia ofereixen múltiples referències de navalles, ganivets i estris de cuina, utensilis de carnisseria i peixateria, eines de camp, jardineria. tisores i peces de col·leccionista. També distribueixen maquinària d'altres marques.

Facturació

1 M€

Treballadors

15

Any de fundació

1917

Els ganivets per a la cuina s'han convertit en populars articles ganxo d'accions promocionals d'entitats financeres i capçaleres de diari. I els japonesos han adquirit una fama especial. Malauradament, i tot i el reconeixement internacional, els ganivets fets a Catalunya segueixen sent força desconeguts.

Tot un símbol: la navalla pallaresa

Pagesos, mecànics, fresadors, caçadors, forestals, botiguers, fusters, boletaires... Molts oficis i aficions han tingut la navalla pallaresa com a eina de butxaca bàsica. També activitats no gaire evidents. David Pallarès explica amb satisfacció que professors d'escultura de l'Escola Massana d'art i disseny aconsellen als seus alumnes de primer començar a treballar amb el recurs exclusiu de la navalla pallaresa, per agafar pràctica.

Petit, robust i esmolat, aquest petit ganivet encara és un dels principals actius de l'empresa.

Amb les paraules Pallarès Solsona gravades a la fulla, la navalla pallaresa ha estat ambaixadora de la capital del Solsonès arreu des de fa un segle.

El supervivent d'una indústria del segle XVI

El sector, que va tenir 24 tallers, va desaprofitar l'oportunitat de modernitzar-se
Francesc Muñoz
Van refusar una important comanda de Turquia durant la Gran Guerra

Pallarès és l'últim testimoni d'una indústria ganivetera que va sorgir a Solsona cap al segle XVI segurament per la proximitat a les mines de ferro del Pirineu i als molins d'aigua on s'esmolaven les fulles de les navalles i ganivets. Se sap que va viure la seva màxima esplendor en el darrer terç del segle XVIII. Els cronistes locals expliquen que en aquell moment hi havia 24 tallers dedicats a aquesta activitat a la població i que era la principal font d'ocupació dels habitants. Ni els greus problemes de comunicació que Solsona ha arrossegat al llarg de bona part de la seva història van impedir que els ganivets de la localitat arribessin a Barcelona, València, a tota la península a cavall de matxos. La seva procedència solsonenca els feia molt cobejats per la seva qualitat. En concret, destacava el tremp (resistència) i el seu tall ben esmolat. Els mànecs es feien amb banya d'animals. En molts casos, els matxos que baixaven a Barcelona amb la mercaderia dels tallers de ganiveteria, tornaven carregats amb les banyes procedents de les fàbriques de pintes de la capital catalana i de València.

Artesania.

Durant tots aquests segles, la tècnica de fer els ganivets no va evolucionar gaire. Era una activitat bàsicament artesanal i ni la revolució industrial que va transformar Catalunya a partir de mitjan segle XIX va alterar l'art de fer navalles i ganivets a Solsona.

Per això, quan en el context de la I Guerra Mundial el govern turc va presentar una important comanda de ganivets als tallers, aquests van optar per declinar-la ja que no tenien prou capacitat per donar-hi resposta.

L'historiador local Antoni Llorens i Solé, autor del llibre Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, explica que el canonge de la població Josep Augé es va rebel·lar contra la indolència dels ganiveters i els va intentar convèncer d'agrupar-se en una cooperativa i sumar esforços per invertir en màquines modernes amb les quals poder abordar una producció en sèrie. En aquell moment altres centres industrials ganiveters havien fet aquesta transformació i Solsona començava a no ser competitiva. “Fou endebades”, explica Llorens en la seva crònica. “Els ganiveters de Solsona s'entestaren a continuar aferrats a l'empresa artesana que des de segles pesava damunt seu. El procés de la confecció de ganivets continuà essent el mateix que s'usava als segles medievals. Aquesta fou una de les causes de la decadència d'aquesta indústria tan típicament solsonina. Als començaments del segle actual -l'autor es refereix al XX- el nombre ultrapassava la dotzena. Avui han quedats reduïts a tres”, segons recull el llibre publicat el 1987. Des d'aleshores el saldo és encara més minso: només Pallarès es manté dempeus.

L'empresa Pallarès va néixer el 1917. Els germans Lluís i Carles Pallarès havien treballat des de ben petits en tallers de la localitat. Eren temps en els quals la incorporació al món laboral es feia en edats molt primerenques. Lluís va millorar la seva tècnica en la confecció de ganivets a Barcelona, on s'havia traslladat per fer el servei militar. Ho va fer a casa d'alguns dels molts solsonencs que es mudaven a la capital i es dedicaven a indústries similars.

Pallarès aconsegueix fer-se un nom per la bona esmolada. Es dediquen a fer ganivets tradicionals com el gran solsonès, d'uns 30 centímetres, el ripollès o el ‘ganxat'.

Vers el 1947 s'incorpora la segona generació, els germans Jesús i Juli, fills de Carles Pallarès, que el 1960 assumeixen el control del negoci. David Pallarès, tercera generació, entra a l'empresa el 1996 i pren les regnes a inicis del segle XXI. El 2002 té lloc el trasllat al polígon Els Ametllers, als afores de Solsona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.