esteve vilanova
economista
Els temps estan canviant
Fa uns pocs anys ningú hauria dit que estaríem tan bé. La Setmana Santa ha estat una prova claríssima que l'economia ha reprès el seu ritme de creixement i de bonança i hem deixat enrere les expectatives negatives i de futur negre que teníem, i ja sabem que l'estat anímic social té una relació directa amb l'economia.
És cert que la crisi ens ha ensenyat moltes coses, i una de molt important que afecta el món financer és l'extrema sensibilitat davant de qualsevol notícia o sospita amb reaccions exagerades. Durant anys ens havíem tornat uns paranoics del curt termini, de les informacions diàries, de les previsions i fins i tot dels rumors. Sortosament sembla que podríem haver entrat en una nova època molt menys visceral i més cerebral i assossegada.
El fet que en aquests moments les borses no tinguin sotragades fortes i la prima de risc estigui controlada, és una benedicció, perquè si estiguéssim en èpoques no gaire llunyanes, avui la premsa econòmica aniria plena de sobresalts i de certs pànics perquè, malgrat aquesta calma aparent que tenim, l'entorn no es gens calmat. A casa nostra tenim un problema que no fa gaire hauria estat un gran problema i provocaria una gran desconfiança a tot el sistema financer; em refereixo a les dificultats del Banc Popular. Un banc que durant molts i molts anys va ser el més rendible d'Europa, i avui es troba en una situació molt difícil que no sabem com se solucionarà, però no té gaire temps per fer-ho. La sort que ara té és que se li dona temps, i això fa pocs anys hauria estat impossible, perquè s'hauria generat un pànic a tot el sistema financer. Sortosament els temps han canviat.
Eixamplant una mica més el perímetre, trobem a França unes eleccions molt incertes amb una acceptació de l'extrema dreta antieuropea important. També aquests dies la troica està negociant amb Grècia el tercer rescat i el ministre de finances grec, Euclides Tsakalotos, ja ha acceptat mesures addicionals per un import de 3.600 milions d'euros en retallades, que exigia l'FMI. I el Brexit encara és una grandíssima incògnita de com pot afectar l'economia dels vint-i-set. I sortint de la frontera de la UE tenim l'evidència de com Erdogan s'està convertint en un dictador davant dels ulls de tothom, seguint exemples anteriors de Putin. El problema dels refugiats, ja sigui de les guerres o de la fam, no s'atura i tampoc en coneixem els efectes econòmics i desestabilitzadors de la cohesió de la UE. I més lluny, tenim l'administració Trump, amb unes noves formes de fer política molt directes i poc diplomàtiques, i amb uns canvis de paradigma extraordinaris i constants que un té la sensació que hi ha molta improvisació, alhora que ens ha demostrat la seva decisió de recuperar la primacia militar amb fets sorprenents que també poden tenir repercussions polítiques, militars i econòmiques.
Albiro que els vint-i-set de la UE –no la UE com a conjunt perquè no té política exterior pròpia– moltes vegades es veuran obligats a donar suport a les iniciatives militars de Trump, puix que no veig que sigui un president gaire tolerant amb la dissidència, i encara menys amb el fet que li esmenin la plana. Si això passa, tornarem cap a un món molt més polaritzat. Un fet que tindria segures repercussions en els mercats, en el comerç i, per tant, en l'economia mundial.
Així doncs, davant de totes aquestes incerteses i fets, de moment l'economia no experimenta esglais considerables, un canvi radical amb el que passava fa pocs anys, quan qualsevol d'aquests casos esmentats hauria estat suficient per produir moments de pànic o d'incerteses que ens haurien afectat considerablement.
Mentre la UE, la política i l'entorn més proper i més llunyà estan canviant radicalment, també els temps de la gestió econòmica han canviat, i allà on hi hauria d'haver nerviosismes i pànic, ara ni tan sols les malèvoles empreses de qualificació dels riscos emeten alertes catastròfiques. Els temps estan canviant. Durarà?