Xifres del futbol

Aquesta passada setmana el procés sobiranista ha fet vacances i els mitjans de comunicació han estat ocupats per dos temes: les cues de l’aeroport i el fitxatge de Neymar pel París Saint-Germain.

Soc molt aficionat al futbol. El meu avi em portava al vell camp de Les Corts a veure els dos Gonzalbo, Biosca, Sospedra. Anys més tard, el meu sogre, amb qui compartia el seient, m’explicava que quan l’extrem Bravo centrava sobre porta i César rematava de cap, el camp aplaudia les dues estrelles del Barça. Però Bravo remugava i els que estaven prop d’ell sentien que deia: “Menos aplausos y más dinero.” Bravo era del Marroc espanyol, petitó i un extrem molt ràpid que superava la defensa, però el seu sou era més aviat miserable.

Ja em perdonaran si els dic que els 222 milions que s’han pagat per la rescissió del contracte de Neymar em semblen immorals. El xeic àrab que controla el París Saint-Germain els ha pagat com qui paga un cafè o un bon sopar a un amic. No m’agrada. Es diu que cadascú pot fer el que vulgui amb els seus diners, però tot té un límit, i especialment quan aquests milions venen del petroli, que s’obtenen sense cap esforç ni mèrit per part del propietari, i que al país on viu –sigui l’Aràbia Saudita, Qatar, Bahrain o els Emirats Àrabs– hi ha milers de treballadors indis, xinesos o de Malàisia, que treballen dotze hores diàries, on es convida a veure com tallen un braç a la plaça pública als lladres, on les dones tot just ara poden conduir un cotxe, però no poden sortir de casa sense el permís del marit.

El futbol s’ha passat de parada. L’operació Neymar haurà fet pujar els preus d’uns jugadors que diuen que són bons. Quins podrà fitxar el Girona? Hi ha coses que no entenc; si un equip format per europeus acostuma a guanyar els americans, com és possible que els equips europeus tinguin americans a dojo.

L’operació Neymar ha superat per molt el topall que em podia imaginar. Els que són sensibles a la misèria i a la pobresa –em compto entre ells– no ho podem aprovar. Com podem acceptar xifres d’aquest calibre? Ja sabem que la vida professional d’un jugador de futbol és curta, però no és acceptable que un xicot de 25 anys cobri el que cobra, aterri a París el diumenge, el dimarts se’n vagi a Sain-Tropez per anar de gresca amb els seus amics, amb actituds pròpies de criatures o de gent poc madura.

Deixo en Neymar, però torno al model de món que estem o volem fer: els 222 milions d’euros no hi tenen cabuda. L’afer és preocupant. He passat nits dormint malament per culpa del futbol. És una ximpleria, però és així, i ho lamento. L’acumulació d’anys de vida em diu que és més important Sant Pere que en Neymar, i Sant Pere no paga en euros, que és una moneda molt terrenal.

Tots necessitem esbravar-nos i viure unes hores d’apassionament darrere d’una pilota. Jo el primer. Ens hem de distreure, i el futbol ho fa. Però no pot ser que es paguin aquestes xifres que superen per molt el sou dels grans executius mundials, que són molt criticables.

No tinc solució per oferir. Potser no hauria d’estar preocupat per aquests 222 milions, que em recorden el preu de la Sagrada Família o de l’Empire State de Nova York. Potser estic equivocat. M’he equivocat tantes vegades!