Zara i Mango

No cal quasi ni presentar aquestes dues marques que representen dues grans empreses. Les seves botigues estan per tot arreu tant aquí com a tot el món. Prop de casa tinc un Zara Home, que m’imaginava que era de roba per a home, fins que els entesos m’han fet veure que es tracta de roba per a la llar i que la paraula Home era anglesa i no catalana. Soc un ignorant en moltes coses i gens dogmàtic en temes econòmics. Però soc capaç de pensar.

Zara és una empresa gallega. El soci majoritari d’Inditex SA és Amancio Ortega, un dels homes més rics del món. La seva fortuna s’ha calculat sobre el valor de les seves accions a Borsa i a l’Íbex 35, que recull les 35 empreses espanyoles més cotitzades. El divorci li va sortir car, a Don Amancio, ja que la seva primera esposa era la segona accionista d’Inditex. Ortega va fer la fortuna, segons les males llengües informades, amb el contraban a les costes gallegues.

Mango n’és competidora directa. El nom de l’empresa matriu del grup és Mango MNG Holding. Les botigues depenen de Punto Fa SL, i tot i que parla de cotitzar a borsa, no troba el moment. Els propietaris són els germans Isak i Ahman Andik, uns jueus de Turquia que van arribar a Barcelona amb una sabata i una espardenya. No tenen el volum de Zara, però Déu n’hi do. No sé si les dues empreses s’han posat com a exemple d’estudi a l’IESE o ESADE, però si no ho han fet, ho haurien de fer. La seva principal i comuna característica és que porten un creixement del volum de vendes i de beneficis que oscil·la entre el 20 i el 30% anual. És el resultat de l’obertura continuada de noves botigues, que fan créixer les vendes i els beneficis.

No he fet una auditoria de les dues empreses, ni he estudiat els balanços, però em fan molta angúnia aquests creixements tan alts. Tinc la impressió que no es podran aguantar. Des de fora i amb l’estimació que es mereixen, crec que els gestors haurien de canviar de marxa, desprendre’s de la botiga que tenen a l’Antàrtida o a Mongòlia Exterior –és broma, però ja m’entenen–, tancar botigues que estan a un cop de roc d’una altra de semblant i consolidar les més sòlides.

Posaré un exemple, tot i que es tracta d’un estat i no d’una xarxa de botigues. Parlo de la Xina. Va tenir creixements del seu PIB del 15 i del 20% anual des del moment en què el Partit Comunista en el poder va abandonar el sistema socialista planificat per un que accepta els principis bàsics del capitalisme, però mantenint el poder polític en mans del partit. Fa anys vaig començar a preocupar-me per aquest creixement tan ràpid de l’economia xinesa i vaig preveure que no es podria mantenir gaire temps. No sé si ho vaig escriure, però sí comentar amb amics, que em miraven de reüll i canviaven la conversa o d’interlocutor. Des d’aleshores l’economia xinesa ha baixat sobtadament d’aquells percentatges, no pas perquè vagi malament, sinó perquè el rerepaís, es tracti d’un estat o d’una empresa, difícilment pot absorbir aquest creixement, sense trasbalsos.

Ho vaig endevinar en el cas xinès, però potser m’equivoco amb Zara i Mango.