Responsabilitat individual

Dissabte passat, Lluís Muntada feia un brillant article en aquest diari sobre la responsabilitat individual a propòsit dels terroristes islàmics; així doncs, haig de dir d’entrada, i perquè ningú cerqui tres peus al gat, que aquest títol l’he copiat d’ell amb el prec que si algun amable lector encara no l’ha llegit, ho faci. El que hi diu és agosarat perquè els temps actuals no són bons per exigir responsabilitats individuals.

Avui el discurs polític està totalment decantat cap a la mística de la responsabilitat col·lectiva amb el que se’n diuen eufemísticament drets socials, que és un contenidor sense fons on hi cap tot i que sovint serveix per imposar-se als drets individuals.

Dir que els assassins terroristes de la trama de Barcelona eren inadaptats, intoxicats per un imam,... és una manera clara d’evadir la responsabilitat individual que cadascun d’ells tenia a l’hora de triar entre el terror o la vida normal. Però estirant el fil del mateix concepte i de les seves perverses conseqüències, la manca de responsabilitat individual ampliada és la justificació que els governs de torn han utilitzat per signar contractes amb empreses (individus jurídics) tan aberrants com hem vist amb el cas Castor, amb les autopistes fallides que rodegen Madrid, o per justificar els ajuts a les caixes fallides... En tots els casos han fet valdre l’interès general i han utilitzat unilateralment la responsabilitat col·lectiva solidària per rescatar tot aquests despropòsits amb els diners de tots nosaltres.

Propers ja a la confecció del que podria ser una constitució catalana, comença a ser urgent que s’iniciï el debat sobre el model de país que volem, i per això caldria que en una discussió sincera sortíssim d’aquesta trampa que J.F. Revel anomenava la dictadura de l’opinió creada. Es deuen haver fitxat sovint en el predicament que tenen certes ideologies i que, per més barrabassades que diguin i més allunyades de la realitat estiguin, són escoltades sense que ningú les rebati.

Qui està disposat a rebatre l’igualitarisme, per més irreal que sigui en qualsevol estructura de vida terrenal? Ja sigui per mandra o per covardia, callem, i deixem l’espai d’opinió a un discurs uniformista i igualitarista empobridor.

La gran oportunitat que tenim de fer un país nou ens obliga a tots a ser honestos i molt realistes per deixar-nos de prejudicis, al mateix temps que no podem perdre l’expectativa d’on estem, quin és el nostre entorn i quin model de societat volem. Per exemple, el meu model no té res a veure amb el que defensa la CUP. Sortosament estem a la UE, i això ens avala la llibertat d’empresa i de mercat; però amb aquest aval no n’hi ha prou, perquè si fem una constitució molt intervencionista, amb un estat massa gran, amb l’excusa de maximitzar les responsabilitats col·lectives minimitzarem la responsabilitat individual; sempre suposa perdre llibertat personal i l’empobriment social i econòmic, i haurem fallat estrepitosament.

La setmana passada, quan el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, deia que la Catalunya independent ha de tenir un exèrcit, ràpidament la CUP i ERC van mostrar el seu rebuig, una evidència clara que encara alguns han de fer el salt cap a la realitat de quines són les servituds de viure en un món de llibertats.

El mateix passa quan hom parla de la importància en l’economia del mercat lliure, per crear riquesa. Sovint hi ha qui defensa que el mercat s’ha d’embridar, quan el que cal és tenir la normativa clara i que s’imposi la responsabilitat individual i que s’assumeixi vertaderament el risc, i no, com passa ara, que sovint socialitzem les pèrdues.