La confiança

Algunes grans empreses treuen la seu social de Catalunya; d’altres ni s’ho plantegen i n’hi ha moltes que, tot i la situació en els darrers mesos, hi fan plans de futur i hi inverteixen. Les multinacionals no hi posen diners si no se’n refien, però saben on és el potencial i se la juguen. Dels porucs mai no s’ha escrit res de bo i ja s’ho trobaran...

Una empresa genera confiança al seu entorn per diversos factors. En la seva dimensió externa ha de complir els seus compromisos i promeses als seus accionistes, proveïdors, empleats, clients o usuaris, i a les institucions del països on treballa. La gent no vol que els donin gat per llebre. En una dimensió més interna, les empreses són de fiar quan demostren que tenen gent preparada en els llocs clau, no només al capdamunt de l’organigrama, sinó en contacte directe amb els clients i proveïdors. El talent els dona seguretat per obtenir resultats en el present i és la millor garantia de futur.

Els estats, com les empreses, són més o menys dignes de confiança per les mateixes causes. Quan un estat, a través dels seus governants, es fa enrere de la majoria de les promeses electorals, perd tota la credibilitat; quan llença per la borda –o desapareixen– els diners que algú els ha prestat, els creditors comencen a dubtar de la seva paraula; si sota l’aparença seriosa d’una potència mundial se sent la pandereta o remor de sabres, la imatge malmesa no la recompon cap campanya de màrqueting, per cara que sigui, perquè ja els coneix tothom.

I, pel que fa al talent, només cal que agafin els darrers quatre o cinc governs d’aquí i d’allà; comparin, per cada conselleria i ministeri, els currículums complets dels seus ocupants i, amb sinceritat, diguin en mans de qui estarien més tranquils i qui els faria sentir més orgullosos de la imatge del seu país.