El bumerang

Què hi ha darrere dels canvis de seu? L’explicació oficial difosa acríticament per Expansión i altres mitjans ho atribueix a la inseguretat jurídica que podria tenir els efectes del referèndum. Però compte; es tracta de la mateixa premsa “econòmica” que titula que 150 empreses marxen cada dia quan són unes 50.

En el cas dels bancs, per exemple, el quedar-se a Catalunya els faria perdre la liquiditat del BCE, en quedar fora del territori. Però això només succeiria si en declarar la independència Espanya l’acceptés immediatament i sense voler negociar res. A més, el canvi de seu social no serviria ja que el BCE exigeix que tant la seu social com els centres de decisió i de dades estiguin al seu territori. És a dir, una mesura inútil per a una hipòtesi altament improbable.

Altres empreses, per exemple, parlen d’inseguretat jurídica, però no concreten de quin tipus ni encara menys com es conjura això amb un canvi de seu (treballadors, actius i moviments de mercaderies es queden igual). Com que en molts casos la propietat té posicions unionistes significades, les motivacions poden ser més emocionals que racionals.

Sí que està documentat que el govern espanyol ho fomenta mitjançant decrets exprés i velades amenaces a la manca de liquiditat en el cas dels bancs. Això quadra amb la gran proporció d’empresa regulada entre les que han canviat. Sembla, doncs, que els que s’exclamen en públic per cada canvi de seu són els mateixos que els intenten forçar en privat com a arma per al debat polític.

Aquesta política és ineficient i irresponsable i tornarà com un bumerang als seus instigadors. Quan surt De Guindos a fer insinuacions que porten a una fuga de dipòsits, qui ha de reposar la liquiditat és el BCE, que li demanarà explicacions. Quan Zarzuela i Moncloa truquen a Seat perquè canviï la seu, que pensin que una altra multinacional alemanya pressionada abans ja hauria decidit canviar sense fer-ho públic, però no per anar a Madrid sinó per tancar les operacions a Espanya a mitjà termini (més de dos milers de treballadors). Quan el PP munta campanyes de boicot, en una setmana els empresaris extremenys (quins herois, emprendre en segons quins entorns) avisen que el tomàquet de les pizzes Tarradellas està fet a Extremadura.

El boicot del cava de fa 10 anys va ser un exemple d’això. Va internacionalitzar i fer més competitiu el sector i els efectes van diluir-se en poc temps. Curiosament va enriquir els cavistes mitjans catalans que tenien filials productives fora de Catalunya i va afectar sobretot els grans amb propietaris molt unionistes. Just al contrari del que es pretenia.

Fins ara, el govern de Rajoy ha mostrat una falta de coneixements econòmics i un excés d’ideologia. Sembla que ara s’hi ha unit la desesperació. Per Espanya, obrir un front econòmic és un bumerang que els està tornant en pocs dies. Com els ha tornat abans l’obertura d’un front judicial o un de policial. Quantes bufetades més es donaran abans de fer servir el cap?