L’Íbex 35
Fa un mes, poca gent havia sentit a parlar de l’Íbex 35. Després i en període electoral, alguns partits s’han fet un tip de parlar-ne i acusar-lo d’haver finançat la campanya d’alguns partits. M’agradaria explicar i matisar.
L’Íbex 35 està format per les 35 empreses de l’Estat espanyol que cotitzen més a la borsa. O sigui aquelles que tenen uns títols –accions, sobretot– més contractats –comprats i venuts– a les quatre borses, que són Barcelona, Madrid, Bilbao i València. Les empreses catalanes, que tenen o tenien la seu a Catalunya eren set: Abertis, CaixaBank, Cellnex, Colonial, Gas Natural, Grífols i Banc Sabadell. No hi ha una persona, natural o jurídica, que porti el nom d’Íbex 35. Totes les empreses que cotitzen a borsa estan sotmeses al Centro Nacional de Contratación de Valores. Així, els que parlen malament de l’Íbex 35 cometen un error. Suposo que d’aquesta forma es refereixen a les grans empreses de l’Estat, sense concretar.
No crec que les 35 empreses que formen part de l’Íbex 35 s’hagin posat d’acord a finançar alguns partits en les eleccions catalanes. Puc creure, en canvi, que algunes d’aquestes, catalanes d’origen o no catalanes, ho hagin fet. Hi ha hagut rumors sobre els partits beneficiats, si tenim en compte la quantitat de banderoles i d’anuncis publicitaris als mitjans mediàtics. En relació amb altres eleccions, he conegut alguns d’aquests ajuts, que han anat des del Partit Popular fins a Esquerra Republicana de Catalunya. Alguns de fa molts anys, altres de fa uns quants anys i altres d’abans-d’ahir. I parlo de grans empreses, no de mitjanes o petites, o d’institucions públiques o empresarials.
No soc ningú per qualificar aquests ajuts. Només puc dir que no m’agraden. Els diners no es donen per pura generositat, sinó que els donants esperen alguna cosa a canvi. És per això que no m’agraden.
El tema és més greu. Una cosa és un ajut puntual i una altra un de permanent. L’ajut a una campanya electoral pot ser mal vist, però a mi em preocupa més la influència que han donat algunes empreses públiques, del govern central i ara l’autonòmic a Catalunya, a partits conservadors, propers a ells. Com el poder és a Madrid, és a la capital d’Espanya d’on surten aquestes indicacions que esperen alguns favors a canvi; allò que en diuen vot útil on es dona aquest intercanvi de favors. Els madrilenys coneixen molt aquestes influències. Aquests dies han sortit relacions de parentiu entre ministres del govern, jutges parents o companys d’escola, herències franquistes, companys del camp de golf o de llotja teatral. No es pot provar res, però és inevitable que en un moment determinat parlin de política o que sense parlar-ne se sentin obligats a fer un favor per amistat o per simpatia. És una de les moltes conseqüències negatives del centralisme espanyol. La relació que més preocupa és la dels magistrats del Tribunal Constitucional o de l’Audiencia Nacional amb el govern, o sigui entre el poder judicial i el de govern. Tots es coneixen. És com aquell gallec que deia: no existeixen les bruixes, “pero haberlas haylas”.
Aquestes influències són antidemocràtiques. A Catalunya també n’hi ha i algunes les conec per desgràcia meva, però en tot cas no poden tenir el gruix de les madrilenyes per la qüestió de poder abans mencionada. Catalunya és un país petit, amb un poder encara més petit.
