Classes mitjanes

Catalunya és un país de classes mitjanes. Potser un sociòleg savi em discutirà la definició, però em serveix per al que ara vull dir. Jo diria que hi ha un 10% de gent rica, un 20% de gent pobra, obrera i en bona part immigrada dels darrers anys, i el restant 70% pertany al que en dic classe mitjana. La definició que em serveix per ubicar un català en aquest rengle social és una qualificació en el treball. I això val des de l’enginyer industrial o el cirurgià que fa trasplantaments fins al taxista propietari, el que té taller mecànic, l’administratiu d’una empresa i la pràctica totalitat de la petita i mitjana empresa. Ja m’imagino que els sindicats posaran el crit al cel, però els recordaria que l’actual món sindical poca cosa té a veure amb el significat obrer de fa cinquanta anys. Al marge del greu problema de l’atur, els membres dels sindicats fan vacances, tenen una sèrie de serveis públics pagats –sanitaris i escolars, sobretot– i capacitat de millorar la seva qualificació laboral i, per tant, el salari.

El 10% de gent rica que tenim a Catalunya queda per sota dels seus col·legues madrilenys –a Madrid hi ha els que són de veritat rics en diners i rics en poder–. Molts d’aquest 10% són desconeguts per la majoria. Són els que van vendre l’empresa o els terrenys en el bon moment, els que van rebre una bona herència. Si els voleu conèixer mireu la llista de socis del Cercle del Liceu, del Círculo Ecuestre, del Tenis Barcelona o del Club de Polo. Tindríeu sorpreses. Una altra font de famílies riques són les sicavs, unes societats de capital variable que tenen un baix índex impositiu.

El 20% de la gent pobra està formada sobretot per la immigració del segle XXI, procedent d’Africa, l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà. La majoria no tenen cap mena de qualificació laboral, no poden fer vacances, tenen els serveis públics pagats i dificultats per integrar-se. La dificultat en la integració es troba sobretot en els procedents de l’Amèrica Llatina, que consideren que no cal aprendre català perquè amb el castellà ja en tenen prou. El català pot ser un sistema d’ascensor social i és evident que el treballador que parla català i castellà tindrà més facilitats per aconseguir feina.

Els taxistes han passat una pila de dies jugant a cartes o fent petar la xerrada al carrer, sense treballar. Fa uns quants anys haurien arribat uns “esquirols” que haurien fet de taxistes improvisats. La figura de l’esquirol ara no existeix, perquè cap dels que no treballen tenen la formació per substituir els que fan vaga.

Les classes mitjanes, enteses molt generosament, formen part de la majoria que voten independència. El 10% de rics temen la inestabilitat d’un nou estat i si tenen els diners que tenen és perquè l’Estat espanyol els ha tractat bé. El 20% de pobresa que té Catalunya està més interessada a tenir un allotjament i treball que no pas la independència. Coneixen poc Catalunya, la seva història, la seva cultura i la seva llengua.

En aquest context, el que més falta fa a Catalunya és formació professional, però també cultural. Només aquesta formació permetrà a les classes mitjanes aconseguir una qualificació superior i a la classe pobra, fer un pas endavant.