Una veu econòmica potent

El moviment sobiranista necessita un economista potent. De fet, necessita una mica de tot, ja que entre el mal que ha fet el govern central i els errors propis, hem creat un embolic, del qual espero que ens en sortirem amb l’ajut d’aquell sant o santa que és patró dels impossibles. Però a mi em toca parlar d’economia i és d’aquest tema que haig de parlar i del qual ningú parla.

El tema és important, si volem augmentar el percentatge del sobiranisme. Tenim una part dels votants que viuen el sentiment catalanista, però temen els possibles resultats. Hem d’aconseguir que el govern català parli amb el govern espanyol; que es mantingui un contacte constant amb els nostres estimats amics i amigues que estan en les democràtiques presons del govern espanyol; que no es perdi el contacte amb la base popular sobiranista; que els partits no parlin tant d’unitat, però que la facin; que trobem una veu econòmica que confiï que els altres facin les anteriors feines i que li deixin llançar una veu econòmica potent, al costat de les altres.

Una veu econòmica potent que hauria de parlar amb les patronals, els sindicats i les grans empreses, que, en general, han callat força o han parlat en veu baixa, que és el que se’ls demana, amb algunes excepcions. És clar que si el rei d’Espanya truca a un directiu de la patronal quan està prenent un cafè, ha de ser difícil engegar la monarquia com van fer els republicans l’any 1930. La veu potent econòmica els ha de tranquil·litzar, perquè té bones relacions amb alguns mandataris de la Unió Europea i espera que no ens faran cap malifeta. La veu potent econòmica hauria de parlar amb els sindicats, potser a través d’un militant d’Esquerra Republicana o d’una exmilitant de la UGT socialista, com ara la Neus Munté. Hauria d’establir contacte amb els amics que té a les grans empreses de l’Íbex 35 i amb els que no hi té, i que pot tenir amb allò de l’amic de l’amic és el meu amic. Amb els bancs, en primer lloc, perquè només n’hi ha dos que comptin i estan rebent el pes més feixuc per part de l’Estat i de la reialesa. Fa uns dies jo estava en un acte d’un d’ells, davant d’una princesa el marit de la qual fa companyia als nostres estimats amics de Lledoners, tot i que en un altre establiment i per altres causes.

Fa molts anys que a Catalunya es parla d’independència. De memorials de greuges, que donaven com a alternativa la independència, n’hi ha hagut molts. Ara, no seria tan sols protestar per greuges que responen a prometences del poder central quan encara no hi havia televisió en color, sinó poder comptar amb poder de decisió per acceptar la plena responsabilitat del que fem.

Durant el segle XIX i primers anys del XX, els independentistes catalans posaven Holanda-Països Baixos com a exemple del que podria ser una Catalunya independent. No és una mala comparació, ja que Holanda té la consideració de país ric: un país amb un territori petit, amb algunes grans multinacionals, voltat de grans potències a les quals tracta de tu, amb tulipes i alta tecnologia a la vegada i uns futbolistes que han fet història, per exemple.

Si busquem una veu potent econòmica la trobarem sense anar gaire lluny. Catalunya ha tingut i té grans economistes, que rarament han arribat a un Consell de Ministres espanyol, perquè són “polacos” o per altres raons, pronunciades amb més refinaments.