Sobre el cost de delinquir

D’un any ençà la justícia es troba en el centre de les mirades d’una bona part dels catalans. La desconfiança envers el sistema que decideix què és i què no és delicte és creixent. I respecte a les penes i la manera amb què es compleixen, també. Quan un té aquesta sensació sobre el que havia considerat que era el garant màxim de l’ordre i l’equitat, malament rai. No parlo de política, que en podria parlar, parlo de fets més comuns, des d’una perspectiva personal i desabillat d’expertesa en matèria judicial.

Dos accidents del 2018 m’han colpit especialment: un ocorregut a Riudoms, amb un conductor amb positiu en el test de drogues que va provocar la mort de dos ciclistes, el dia 5 d’agost a primera hora del matí, després d’envair el carril contrari. L’altre a Vilademuls, el 30 de desembre al matí, quan una conductora que va donar positiu en el test d’alcoholèmia també va envair el carril contrari, i van resultar ferits greus uns quants motoristes, dos dels quals han sofert amputació d’una cama.

Veurem què dicten els jutges encarregats d’aquests casos agafats com a exemple, en què la desgràcia dels accidents per a les víctimes ve acompanyada del fet que els seus autors anaven drogats o beguts. Estem acostumats que la justícia consideri atenuant de delictes que el seu autor no sigui prou conscient del que fa, perquè resulta que, quan va passar l’incident, l’autor no acabava de controlar els seus actes. Doncs què volen que els digui, malgrat que el Codi Penal ho prevegi, no em sembla bé que conduir begut o drogat (que està prohibit) pugui ser un atenuant de la culpabilitat, ans al contrari, crec que hauria de ser considerat un agreujant en la mesura que els accidents en qüestió probablement no els haurien produït conductors sobris i amb plenes facultats mentals. Per sentit comú, un conductor que es posa en zona de risc sembla lògic que hauria d’assumir els possibles costos que porta associats.