“Els negocis que no tinguin present la sostenibilitat patiran en el futur”

No la podem qualificar d’excel·lent, però sí de bona. Hem de començar a assumir que no es pot mantenir sempre un creixement sostingut. I aconseguir que cada any vingui més gent, a més de complicat, crec que seria contraproduent. Encara que hi hagi molts empresaris a qui no agrada aquest discurs, crec que és hora de començar a millorar gestió i ajustar marges sense deixar d’aspirar a augmentar la qualitat.

No és tant una qüestió de luxe com de qualitat. No es tracta d’estrelles, sinó de l’aspiració de cada negoci, encara que sigui una pensió, un hostal o un petit restaurant. És la fórmula de negoci que ha forjat la Costa Brava i encara impera, d’empreses familiars, tot i que tampoc ens faria cap mal el desembarcament d’alguna gran cadena internacional, com ara Hilton o Hyatt, perquè ens situaria més en el mapa internacional. El sector turístic, avui, continua sent un motor bàsic i estratègic per al futur de la zona. I no només del litoral, sinó de tota la demarcació, fins a la Garrotxa i el Ripollès.

El món canvia i les noves fórmules d’economia col·laborativa han vingut per quedar-se. Ara bé, sí que cal ordenar les regulacions per als lloguers turístics, i ens consten esforços per reglamentar-los des de les administracions, ja que per obrir un hotel i mantenir-lo en funcionament cal complir molts més requisits. En el nostre cas, si és competència directa, benvinguda sigui si és per aportar un plus de qualitat a la destinació, i l’encaixem com un incentiu per millorar.

Hi ha l’element de la sostenibilitat, que és nou, però cada cop té més pes per als hostes. Les empreses que no el tinguin present veuran retallades les perspectives i patiran en el futur. I cada cop a més gent que ens visita no li agradaria llevar-se un dia i trobar-se una construcció dissonant quan mira per la finestra.

Veig que el país ha canviat i que hi ha projectes que no s’haurien de permetre. El futur no va per gaires més urbanitzacions o tales d’arbres, sinó per mirar de preservar el paisatge. Però, dit això, també entenc que si algú ha invertit uns diners amb unes expectatives té uns drets que l’administració hauria de saber conciliar al màxim. Es poden trobar vies i solucions.

A més de l’habitació i l’esmorzar, els hostes cerquen les experiències i el tracte. Tot i la crisi, en el nostre segment la gent no deixa de viatjar i apostar pel lleure. Hi ha contribuït que tenim un 52% de clientela estrangera. Predominen les estades de catalans, però, al darrere, hi ha el client francès, que per a nosaltres és un mercat primordial de proximitat, en què som molt competitius en preus, i en tercer lloc, amb un 22%, nord-americans, dels Estats Units i també del Canadà.

Pel que fa als nord-americans, hem apostat molt pel cicloturisme amb intermediaris d’allà. El fenomen de l’estada de Lance Armstrong a Girona encara perdura i hi ha grups de nord-americans que, des de Barcelona, fan una ruta entre la Cerdanya i Figueres i la tanquen aquí. Els darrers anys, també hem sumat senderistes, gent que vol fer rutes a peu. És un mercat atractiu per allargar la temporada, sobretot entre el maig i el juny i a finals d’estiu, setembre i octubre, i estem convençuts que encara té molt de recorregut. Per això calen mesures de seguretat, sobretot a les carreteres, amb més amplada de calçades i vorals.

El sector hoteler a l’Empordà té força penetració, però pocs llits en comparació amb territoris com ara l’Alt Maresme i Lloret i la zona marítima. La federació i el Patronat de Turisme engloben tot el sector i fan molta feina, però ara que hi haurà eleccions a les cambres de comerç ens agradaria ser més visibles, sobretot en les de Palamós i Sant Feliu de Guíxols. El pes en les organitzacions patronals ha de servir a moltes empreses familiars per enfortir aquesta interlocució.

Bé, sempre que apostem per aquesta qualitat i no per la quantitat i la massificació. Soc dels optimistes que defensen el concepte de la força de la location [‘destinació’ en anglès]. Fa més de 100 anys que es parla de nosaltres i hi ha hagut poder d’atracció de visitants i segons residents. És cert que també hi ha hagut coses que no s’han fet bé, en l’àmbit urbanístic, però també hi ha plans per reconvertir i reconduir alguns casos, com passa a Lloret, per exemple. I, a banda d’això, l’oferta també necessita municipis amb una oferta més extensa i diversa d’oci i activitats recreatives, com poden ser Lloret i Platja d’Aro, a més dels actius de paisatge i relax.

No tenim cap port per a vaixells de gran eslora d’ús recreatiu. Les places que hi ha a Sant Feliu s’omplen a l’estiu, com també passa a Palamós i a l’Estartit. Tenim tres grans ports, però amb una oferta curta i amarradors per a embarcacions relativament grans, però no prou, com ara les mides de determinats super-iots. Aquesta opció seria un bon reclam per atraure públic de gran nivell, tot i que també implicaria una oferta complementària d’altres serveis, com ara lloguer de cotxes de luxe, de grans vaixells o fins i tot de restaurants a què es pugui arribar navegant. I, evidentment, també serien convenients més vols regulars amb destinació a l’aeroport de Girona.

Pot semblar que no ens afecta, però sí, evidentment. Hi ha molta gent que s’enamora de la zona, però potser no repeteix. O no fa el pas d’adquirir-hi una segona residència després d’una estada meravellosa de tres setmanes, i que ens continuaria visitant o deixaria diners als restaurants, als nostres i a tota la resta. No es tracta tant del preu dels vols, sinó de la comoditat de tenir l’aeroport a prop i escurçar la durada total del viatge, igual que, els darrers anys, ens han beneficiat les estacions del TAV a Girona i Figueres, per no dependre dels trasllats des de Barcelona, tot i que també ajuda.

Apreciem un creixement d’estades d’australians, per exemple, i és evident que arriben aquí perquè venien a Barcelona. Si no, tenim clar que no vindrien de l’altre extrem del món per allotjar-se a Torrent tres dies i tornar-se’n a casa.

En el cas del Mas de Torrent, una de les nostres màximes és la privacitat. Qui ve aquí ho fa per relaxar-se i estar tranquil, per això som reticents a divulgar noms. No som Marbella, ni hem de pretendre ser-ho. I sí, tenim molts VIP, però també segurament molts dels noms que aposten per venir aquí ho continuen fent perquè no en fem difusió i així encara se senten més a gust. Tot plegat dona peu a mites i rumors, com ara que va venir Barack Obama, i aquest el desmenteixo, perquè és fals. Però tampoc no vull parlar dels qui han vingut, que de vegades ho fan públic ells mateixos a Instagram o altres xarxes, cosa que agraïm.

És una agrupació amb més de 60 anys de trajectòria i 550 establiments d’alt nivell adherits. Treballem en xarxa i, com a hotel, ens posiciona en el mercat mundial i en mercats com ara el dels Estats Units, amb els altres establiments gironins que en formem part: l’hotel de La Torre del Remei, a Bolvir, i els restaurants Miramar, de Paco Pérez, i Les Cols, de Fina Puigdevall.

A les comarques gironines, tenim una gastronomia de 10. Se’n parla a escala mediàtica, però observem que cada vegada mou més turisme. Les tres estrelles d’El Celler de Can Roca i les d’El Bulli, abans, han estat molt importants. Però també hi contribueixen les d’altres cuiners amb talent que permeten a molts visitants combinar diferents restaurants de nivell.

Pertanyen a un segment diferent. De fet, ni tan sols són complementaris, de manera que determinats clients, si no tenim disponibilitat en l’establiment que demanen, no els miraria de recol·locar en un dels altres. Els mateixos models d’El Far i la Casa Vincke són propis. Per dimensions, són similars, amb nou habitacions, però a Llafranc estan molt lligades al restaurant, i amb bones vistes. A Palamós, en canvi, no hi ha restaurant vinculat i el personal és mínim. Res a veure amb les 90 o 95 persones que poden arribar a treballar en temporada alta al Mas de Torrent només per donar servei a 39 habitacions.

Evidentment. Està de moda a Catalunya i és un model que funciona, en què els hostes se senten com si fossin a casa. Tot i que s’ha tendit a encasellar-la dins del turisme rural i en molts casos no hi té res a veure. Com a plataforma, a més, es mira de posar eines a l’abast de tots els socis, perquè siguin competitius al màxim en aspectes com ara la gestió de reserves a través d’internet.

Bona. I s’ha de mantenir així, perquè és bo que treballem en equip. La nostra competència han de ser les altres destinacions. Per exemple, ens centrem més a comparar tarifes amb establiments del mateix segment en altres zones, per ser competitius, que no pas en clau local.