Empresa catalana en venda

A principis de febrer, la família Espona Massana posava a la venda la seva empresa familiar, Pastas Gallo, els productes de la qual han alimentat generacions de famílies. “La bona pasta mai cansa”, anunciava una Sofia Loren en plena maduresa en un espot televisiu de finals dels anys vuitanta que portava al límit els cabells crespats de l’actriu italiana i deixava frases per a la memòria col·lectiva.

L’empresa, que va ser fundada l’any 1946 a Rubí (però que va traslladar la seu social a El Carpio, Còrdova, l’octubre del 2017, després del referèndum d’independència), líder en el seu sector i amb una quota de mercat pròxima al 45%, volia, amb aquesta iniciativa, “explorar l’interès que hi ha al mercat”. Amb 350 treballadors i plantes a Granollers i Esparreguera, l’empresa deixa que els grans fons de capital i les multinacionals del sector de l’alimentació presentin les seves ofertes per trobar-hi possibles compradors. I el de Pastas Gallo no és l’únic moviment: la tendència d’algunes grans empreses familiars catalanes és deixar part del capital en altres mans. Ahir mateix, per exemple, Indukern es desprenia de la divisió química per centrar-se en les àrees de negoci que considera estratègiques.

Tot i que aquesta dinàmica, que no és nova, s’ha accentuat en el darrer exercici, ja ve de lluny i ha existit sempre.

Així ho corrobora Montserrat Casanovas, catedràtica d’economia financera i comptabilitat de la UB i secretària de la Comissió Gestora del Col·legi d’Economistes de Catalunya: “És un fenomen que ha passat tota la vida, no és nou d’ara ni tampoc conjuntural”, explica. “Es dona a Catalunya especialment per l’estructura empresarial, integrada per moltes pimes que, quan creixen i necessiten ser més grans, sovint han de vendre”, explica. Però això no comporta que s’estigui descapitalitzant el teixit empresarial català com algunes veus interessades, alguns mitjans, volen fer veure.

En el cas de les grans companyies familiars –marques sòlides, que es venen a tercers–, Casanovas explica que “probablement arrosseguen problemes de successió o conflictes familiars que es resolen venent-se-la”.

Durant el 2018, els moviments més coneguts –i rellevants per l’import de les operacions– van ser els de Codorniu (al novembre), Cirsa (a l’abril) i Freixenet (al març). En algun cas s’ha buscat soci de substitució i en d’altres, algú que es quedés el negoci. També Gaes va passar a mans de la italiana Amplifon al juliol. La companyia, fundada per la família Gassó l’any 1949 a Barcelona, té més de 1.800 treballadors arreu del món i és present a mitja dotzena de països. Justament la necessitat de la companyia d’aparells d’audició de créixer encara més en va propiciar la venda. El conseller delegat de Gaes, Antoni Gassó, valorava l’operació assegurant que, amb aquest acord, creen “la Gaes del futur, que té com a objectiu accelerar l’expansió internacional”.

“Arriba un moment en la vida d’una empresa en què s’ha de fer una pregunta: «Tinc els accionistes convenients?» I actuar en conseqüència”, explica Josep Tàpies, responsable de la càtedra de l’empresa familiar de l’IESE. Per Tàpies, no es pot parlar d’una tendència, sinó d’un fet més conjuntural. “De les cent empreses més grans amb base a Catalunya, només se n’ha venut una durant tot l’exercici del 2018, de manera que no es pot parlar d’una tendència en l’empresa familiar. Moltes empreses busquen el company de viatge que els sigui més còmode per als seus objectius i això no necessàriament implica perdre el control sobre la companyia”, reflexiona.

En el cas de Pastas Gallo, els experts assenyalen que el preu de la companyia podria superar els 200 milions d’euros, deu vegades el seu benefici brut. Actualment, els germans Pedro Antonio, Pilar, Fernando, Silvia i Carlos Espona Massana formen part del consell d’administració i assumeixen la direcció de la companyia, amb un 20% de les accions cadascun (el germà gran, José María, es va vendre la seva part entre la resta de germans l’any 2012).

Com explica Jaume Bonet, professor d’Eada Business School, “les disputes familiars sovint apareixen quan els membres de la família no estan disposats a vendre al mateix preu, però aquest no és un fet exclusiu de les companyies familiars; passa també en qualsevol empresa en què dos socis discrepen sobre el preu.” Per Bonet, però, un escull important és el “canvi de valors que es dona entre diferents generacions del mateix grup familiar” i el fet que les noves generacions adquireixen menys compromís amb la companyia, un “arrelament menor que els fa estar més disposats [a vendre] quan reben una oferta”.

“De vegades les vendes es fan per trobar capital que substitueixi un accionista que marxa i no només per créixer”, explica Josep Tàpies, que assegura que aquesta operació es produeix “en la majoria dels casos” i assenyala la borsa, els fons d’inversió de capital de risc, les family offices (és a dir, altres empreses familiars que gestionen grans patrimonis financers o immobiliaris) i els socis industrials de més dimensions com a opcions més freqüents.

“Això no comporta una desindustrialització del país –diu Casanovas–, però sí que té conseqüències en les reestructuracions de personal, perquè amb les integracions de plantilles algunes posicions s’acaben eliminant.”