“Dir «o referèndum o res» fa impossible el diàleg”

En qualsevol partit, sempre hi ha diferències internes i persones que tenen les seves pròpies expectatives. Jo fa anys que treballo amb l’equip de Jaume Asens a Barcelona en l’àrea de Diversitat i Drets Humans. Estava en l’òrbita tot i no ser una persona del partit i, en l’últim moment, em van proposar ser el candidat, tant la secretaria general de Podem a Madrid com la de Catalunya, i també l’organització de l’equip d’En Comú Podem. A Tarragona els costava generar un consens clar amb tots els actors implicats, i en aquests casos és més eficient fitxar un independent. És bo per desbloquejar situacions, però també provoca sempre un reducte de malestar. De tota manera, aquest tema està resolt i el secretari general de Podem Tarragona està treballant intensament en la campanya.

M’agrada especialment el projecte dels comuns perquè intenta fer anar a l’una diverses forces polítiques, i també pel seu tarannà dialogant. A més, amb tota la qüestió intercultural han estat avantguardistes.

Quan hi ha tanta divergència de veus, la part negativa és que cal més temps per consolidar un projecte. En Comú Podem és una formació jove i hem d’invertir més recursos i temps per generar aquest discurs, no únic, però sí cohesionat. I, en el camí, aquestes forces centrífugues que menciones seran una cosa amb la qual haurem de batallar constantment.

El referèndum pactat, que implica el diàleg amb actors polítics estatals, perquè s’ha de dialogar al Congrés, no treballar de manera unilateral al Parlament.

Jo crec que precisament aquesta fórmula de posar el referèndum com a condició per fer possible el diàleg no s’ha de repetir. S’ha d’entrar al diàleg, en la mesura que es pugui, amb el mínim nombre de condicionants. El plantejament “o referèndum o res” impossibilita el diàleg. S’ha de començar per un altre pas més senzill.

El reconeixement mutu entre actors polítics, que implicaria alliberar els presos polítics i permetre el retorn dels exiliats polítics, tant els representants com els activistes. Segon, cal un diàleg sobre el contingut del referèndum. S’ha de parlar de les condicions: preguntes, quines garanties hi hauria que el resultat fos vinculant, quina participació s’acceptaria com a mínima per validar-lo...

Dependria de la correlació de forces que tinguem. Si tinguéssim prou força, crec que tant En Comú Podem, amb la figura de Jaume Asens, com Podem, amb Pablo Iglesias, han deixat clar que el diàleg sobre els presos i la llibertat és un pas fonamental per al desbloqueig polític.

No hi estaria d’acord. Crec que Podem és l’única força estatal que està allargant la mà, i no només això, sinó que està treballant de valent per tenir un debat seriós sobre el referèndum.

Jo crec, i és una opinió personal, perquè com que som una força tan diversa hauríem de consensuar-ho amb tots els nostres territoris, que el federalisme és l’opció. Un model federal que permeti un avenç en les institucions d’autogovern.

Sí, serà una lluita constant, però aquí necessitem les forces progressistes d’altres territoris, i ERC podria ser un bon aliat de Podem si recuperés la seva agenda social, que té oblidada o, com a mínim, en un segon o tercer pla. També cal lluitar contra la uberització de l’economia. Arriba a quotes màximes, amb repartidors com els de Glovo, però aquest esquema de subcontractar fins a l’infinit amb sous irrisoris per al treballador s’està estenent a molts altres àmbits i s’haurà de regular; no es pot passar la pilota als municipis.

Els titulars que va fer la premsa estaven equivocats. Jo el que vaig dir és que la prioritat inequívoca és una aposta clara pel corredor mediterrani, però que també estudiaríem part de la demanda de la societat civil que necessita una millor connexió amb la resta de l’Estat, i aquí s’obren possibilitats com la tercera via, el corredor atlàntic i el central.

Sí, també en rodalies. I potenciar el turisme familiar i, en el cas de les nuclears, assegurar-ne un bon manteniment i, sempre mantenint el diàleg amb la Generalitat, preparar la transició energètica. Ja se sap que el 2025 Ascó tancarà, i el 2035, Vandellòs. I hi ha el risc que a Tarragona passi el mateix que a les antigues capitals mineres com ara Lleó, Astúries i Huelva. No preparar una bona transició té un impacte laboral molt gran. Cal fer-ho i aprofitar per apostar per models que permetin donar oportunitats a la gent i trencar grans monopolis, per exemple, amb cooperatives energètiques.