“Hem vingut per canviar-ho tot i entrar en debats nous”

I tant que n’hi ha. En conec molts i aquests dies n’estic coneixent encara més. No hi ha una fractura entre gran i petita empresa. En tot cas hi ha algunes grans empreses que, pels motius que sigui, no han acabat d’acceptar la derrota. Però són casos puntuals. He parlat amb molts empresaris aquests dies, i n’he vist alguns que no m’esperava que em mostressin el seu suport o com a mínim el respecte dels resultats.

No sabem què passarà. Això ho decidirà un jutge, si és que el tema hi arriba. Nosaltres preferim parlar de futur. Esperem que ens deixin treballar perquè som els justos guanyadors, amb 31 dels 40 electes.

Sí, aleshores jo era el secretari general del Cercle Català de Negocis. Amb tot, en aquell moment, no anàvem amb l’objectiu de guanyar les eleccions. Això ha estat en els darrers temps, en vista de la proposta que ens va fer l’Assemblea Nacional Catalana, que al final ha donat els seus fruits. No hem estat presidencialistes i jo no he estat candidat fins a l’últim moment, i de fet la meva intenció no era presentar-m’hi. Però em vaig sentir una mica empès per l’equip i en tot cas ho agafo amb molta força. No em puc imaginar un càrrec més fet a mida del meu perfil tant pel que fa a l’estimació al país com a l’empresa.

Això últim ho hauríem de preguntar a ells. Nosaltres mirem cap al futur i ens esforcem a integrar tothom. És cert que algú les darreres setmanes no ha respost com s’havia compromès a fer-ho, però per part nostra continuarem donant l’oportunitat de treballar conjuntament amb Eines de País. Qui vulgui podrà pujar a remar, qui no, que quedi a l’expectativa a veure què passa. I si algú vol frenar, doncs que ho faci, però no crec que tingui gaire recorregut.

El que voldria és que, quan una d’aquestes companyies aterri a Catalunya, poder-la anar a rebre. Desconec si abans es feia, però com a Cambra els hem de donar a benvinguda i preguntar-los què necessiten perquè el seu potencial a Catalunya sigui el màxim possible. I el segon que els hem de preguntar és per què venen aquí, perquè si en coneixem els motius podem fer que en vinguin més. I des de la Cambra aquesta funció també ens l’hem d’atribuir. I si els hem de muntar programes d’integració, els farem.

Ja hem parlat amb la consellera unes quantes vegades. Tenim molta afinitat i crec que la sabrem aprofitar per construir conjuntament. Hem de buscar sinergies i veure de quins recursos disposem, però ho hem de fer de forma eficaç.

Amb Eines de País hem trencat una barrera mental que semblava infranquejable i això obre les portes a pensar-ho en altres estaments, associacions empresarials, col·legis professionals, gremis... Un cop fet, veiem que la societat catalana més ben informada és més independentista. I això s’ha demostrat a la Cambra, per molt que el percentatge de participació hagi estat baix. He de dir que si no han votat més és perquè molts no sabien que ho podien fer. Però estic segur que amb el cent per cent dels empresaris els resultats serien similars. No som una rara avis, comencem a ser la normalitat del país.

En som conscients. I la primera ordre que donaré serà actualitzar el cens. No vull culpar-ne el mandat de Miquel Valls, però ha estat molt llarg i és probable que moltes coses hagin quedat antiquades. El món va molt ràpid i la Cambra d’ara s’assembla massa a la de fa quinze anys. Les felicitacions que estem rebent demostren que la gent està vibrant amb la renovació, i això és una victòria per a la societat.

Ja fa setmanes que estem recollint propostes entre els vocals d’Eines de País per fer-ne projectes. I n’esperem més dels 60 del ple, o dels 85 que n’hi haurà si acabem sumant els 25 vocals consultius possibles. Volem implementar aquest sentiment de baix cap a dalt. A tots els he dit que si volen impulsar temes que són bons per al país, hi podem treballar junts, independentment de la posició de cadascú. Per nosaltres, el tema polític és un a més a més. No hi renunciarem, vindrà quan sigui, i mentrestant toquem de peus a terra amb el que tenim.

Ja ens hi hem posat. Volem incrementar-ne la dotació, ja que va patir moltes retallades quan es va perdre el recurs cameral [la quota obligatòria]. Tenim plena confiança en la línia que porten fins ara. Els hem demanat que avaluïn el cost d’oportunitat de la falta d’inversions i de recursos que l’Estat no compleix. Volem analitzar, per exemple, què ha representat la no aplicació de l’addicional tercera de l’Estatut en termes de riquesa, de llocs de treball i fins i tot de vides humanes en algun cas. Pensem els milers d’hores perdudes a rodalies... La societat n’ha de ser conscient. Sempre dic que qui més pot guanyar amb una república catalana són la gent del Baix Llobregat o de Nou Barris. El que passa és que no els ho hem sabut explicar i només senten mitjans que els diuen el contrari.

No té sentit que el pressupost sigui una tercera part del de la Cambra de Lió o la de Milà. Farem els possibles per revertir l’efecte de la retirada del recurs cameral.

No podem tornar als temps en què els empresaris pagaven quota però no sabien per a què servia la Cambra. Hem de demostrar que treballem per les empreses i, amb l’eina de consultes que hem proposat, esbrinar si estarien disposades a pagar per obtenir determinats serveis. Caldrà veure com s’enfoca normativament, però en buscarem mecanismes. Calen centenars de milers d’empreses que hi posin molt pocs diners. Mentrestant hi ha altres opcions que estem valorant, com ara convenis que estem discutint amb la consellera Chacón per obtenir més recursos. No es pot fer tot en un any, però sí que d’aquí a quatre anys voldríem tenir un finançament millor.

En el cas de Turisme de Barcelona, ja en soc el president. De moment no el delegaré fins que trobi la persona adequada, que haurà de ser un dels seixanta del ple. En la resta, anirem pas a pas.

I tant! Venim a canviar-ho tot i ja he explicat que entrarem en molts debats nous. La Cambra no ha de defensar l’empresari, ha de defensar l’empresa, que també la formen els treballadors. Com a societat és un drama que la renda disponible final sigui tan baixa. Això és un fracàs de la societat, dels governs, el de l’Estat sobretot, i de l’empresariat. Per sort, l’economia del futur pensa més en valor afegit del coneixement. Barcelona progressa adequadament, però encara ho ha de fer més. I hi ha temes com el de la paritat. No hem vingut a parlar de paritat, hem vingut a exercir-la.

La societat catalana medieval es movia entre dos poders, el polític i l’empresarial. Si els mercaders de Barcelona no la finançaven, els reis no anaven a la guerra. Aquest model de pactes s’acaba el 1714, i encara hi som. Els estrats econòmics s’han de posar al nivell dels polítics perquè si és important gestionar bé els impostos, també ho és generar-ne més. El que passa és que la societat i els mitjans tendeixen a marcar l’empresari com el dolent de la pel·lícula, com el Senyor Pla del Super3. És clar que hi ha empresaris de tot tipus, però per mi l’empresari és el que se la juga i crea riquesa. Les cambres representem tota la societat i estem més ben situades per parlar de tu a tu amb els governs.