Prou colonitzar amb brossa
Els països asiàtics ja no volen rebre el residu de plàstic dels països occidentals
Es demana a la duana més rigor sobre quins residus s’exporten
El països asiàtics semblen haver dit prou, que la UE i els EUA no podem seguir derivant la brossa de plàstic en quantitats industrials als seus abocadors, que ja fa molts anys que sobreïxen de deixalla. Han estat molts anys que bona part dels 335 milions de tones de residus de plàstic eren traslladades per mar fins al sud-est asiàtic.
Si l’any passat va ser la Xina la que es va plantar, ara ha estat Malàisia que ha dit prou, després d’haver esdevingut el primer receptor mundial d’aquest tipus de deixalla, que arriba amb molts impropis, sovint barrejada amb materials tòxics o que no poden ser reciclats. La ministra de Medi Ambient de Malàisia, Yeo Bee Yin, ha cridat l’atenció a Occident: “Exigim a les nacions desenvolupades que revisin la seva brossa plàstica i deixin d’enviar-la a països en desenvolupament. Si ens l’envieu a Malàisia, us la tornarem sense pietat.” El país asiàtic ja ha tornat 60 contenidors amb 3.000 tones, entre què cinc de retornats a l’Estat espanyol. Altres estats, com ara Indonèsia i les Filipines, també es volen plantar. En el cas de les Filipines, estan en vies de retornar 69 contenidors que hi van arribar, sense autorització, els anys 2013 i 2014. Amenacen d’abocar-los en aigües territorials canadenques si el Canadà no els vol acceptar.
Reserva xinesa.
El problema és prou greu perquè el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, declari que “no és admissible la derivació dels nostres residus de plàstic al sud”, i avanci que la Generalitat romandrà vigilant per esmenar la situació. En aquest cas, es topa amb la poca claredat que hi ha a les duanes espanyoles sobre el tipus de residus que es poden exportar i sota quin epígraf. Sovint, s’envien contenidors amb el segell de “material valoritzable” sense que s’hagi comprovat si efectivament ho és. No hi ha hagut, fins ara, la cooperació desitjable entre duanes i les autoritats catalanes per intentar esmenar la situació. Des de diverses instàncies, s’ha demanat que hi hagi un aclariment en els epígrafs sobre el tipus de residus de plàstic que s’exporten arreu del món.
Entitats com ara Recircula, que defensa altres vies de gestió dels residus, han denunciat moltes vegades que les bales de material que s’envien a l’Àsia són de baixíssima qualitat i que, fins i tot, s’hi arriben a enviar contenidors plens d’ampolles de plàstic que haurien d’haver estat tractades aquí.
Com diu Rosa García, directora de Rezero, “és clar que tot el residu de plàstic que generem l’hem de tractar al nostre territori, no el podem exportar, per traslladar un problema ambiental a altres països”.
L’actitud dels països asiàtics de deixar de ser l’abocador de residus de plàstic de mala qualitat obligarà a una reforma dels sistemes de gestió i a avançar cap a models de dipòsit i retorn i de més responsabilitat del productor, ja que s’han acabat els temps en què el residu de plàstic de difícil tractament s’aviava sense contemplacions.
La mar, convertida en una sopa de plàstic
j.G.REs calcula que cada any s’aboquen a mar, pel cap baix, 12 milions de tones de macroplàstics i microplàstics i algunes previsions estremidores ens informen que, el 2050, pot haver-hi més plàstic que peix als oceans. La biòloga Patrícia Martí, experta en contaminació dels plàstics al medi marí, assenyala la contradicció que suposa que “la vida útil d’un plàstic d’un sol ús” sigui de 15 minuts però, en canvi, el residu pugui romandre al fons marí “entre 20 anys, una bossa, i 450 anys, les anelles d’agafar begudes”. Sempre es parla dels rius, principalment els de l’Àsia, com a canals del residus de plàstic en el seu camí a mar. A escala local, l’Ebre, segons un estudi de l’ICTA-UAB, aboca anualment al Mediterrani prop de 2.200 milions de microplàstics, principalment fibres sintètiques, fragments de plàstics i films.
Fins a 200 espècies dels ecosistemes marins han evidenciat que han estat fortament afectades pel plàstic, amb casos notoris com ara el del tauró balena, que s’empassa molts plàstics a causa del seu sistema d’alimentació per filtració.
“Els additius que duen els plàstics, com ara bifenils policlorats (PCB) i DDT, s’endinsen a través dels peixos en la cadena tròfica i acaben arribant al nostre organisme”, explica Martí. Recentment, un estudi del CSIC sobre els dofins del Mediterrani ha revelat que els seus teixits cerebrals, cardíacs i musculars contenen elevats nivells de compostos organofosforats.
Patrícia Martí és de les qui creu que és interessant l’ambiciós projecte The Ocean Clean Up, que, a través de l’enginyeria, es proposa reduir l’acumulació de plàstic al mar, amb un gran tub flotant en forma de lletra u que atrapa i recull els residus de plàstic. El sistema ha estat implementat a l’abocador de plàstic més gran del Pacífic, entre les illes Hawaii i la costa de Califòrnia. Tot i els problemes tècnics, i l’elevat finançament que requereix, els seus impulsors volen seguir i assolir la fita de treure de la mar 1.000 quilos de plàstic per setmana.
Però, com diu Martí, “també hi ha altres vies d’actuació, com ara l’experiència d’uns investigadors de la universitat de Harvard que han obtingut una alternativa biodegradable al plàstic en la closca de gamba”. També creu en les opcions de l’economia circular, amb exemples com ara el de la firma Sea to See, que materialitza residus de xarxes de pescadors en ulleres de sol.
