No diguem crisi, diguem frenada

Vessant polític

A l’Estat espanyol, les mirades més suspicaces ja hi han vist relació en el fracàs de les negociacions entre el líder socialista espanyol i president en funcions, Pedro Sánchez, i els seus socis naturals per formar govern després de les últimes eleccions, Unides Podem, malgrat tota la coreografia de reunions, monarca inclòs. I és que, si venen mal dades i l’economia retrocedeix, al PSOE li interessa molt més una coalició amb partits de tall més liberal en el capítol econòmic, que li facilitin reformes i retallades antipàtiques, que no pas una esquerra reivindicativa que hi seria refractària.

Però la nomenclatura en economia és important i, més que crisi, els experts s’estimen més parlar de “desacceleració”, és a dir, una “vall” en la corba de creixement que s’havia iniciat el 2014, any oficiós de sortida de la crisi. Oriol Amat, vicedegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, està convençut que hi haurà una frenada, però que correspondrà al curs natural del creixement: “L’economia és cíclica –indica Amat– amb anys d’expansió i de recessió. Després d’un temps creixent molt, té lògica una baixada del ritme.” Una pista del que ens cau al damunt seria, recorda Amat, el fet que la borsa nord-americana està en màxims i que “sempre que ha arribat a aquests nivells s’ha produït una punxada”. A banda d’aquest algoritme segur, el vicedegà, malgrat les incerteses, no preveu una caiguda de l’activitat econòmica com la de fa 10 anys: “Allò va ser extraordinari i no es produïa des de 1929; no hi haurà un altre daltabaix com aquell.”

Alguns observadors atribueixen part de l’atonia actual a factors com ara l’acumulació d’estocs a les empreses, que produeixen menys per desempallegar-se’n. Joan Miquel Piqué, professor d’EADA, va més enllà i ratifica que assistim a “un esgotament del model econòmic que ens ha portat, durant els darrers 70 anys, a multiplicar el PIB mundial per més de 10”. A parer de Piqué, els països desenvolupats han arribat a un cert punt màxim de consum, “mentre que la classe mitjana dels països en desenvolupament encara no pot prendre el relleu per al creixement de la demanda”. Per l’expert, en una situació de canvi de cicle, totes les incerteses “impliquen més volatilitat”, és a dir, que les “sacsejades poden tenir més importància”.

Amat afegeix a aquesta percepció que també hem de tenir en compte que, com a conseqüència de la nova revolució industrial, l’anomenada 4.0, “hi ha canvis en l’activitat i aquesta es trasllada de sectors, concretament de la indústria als serveis”. Per exemple, si el negoci de l’automoció passa mals moments en alguns països on és clau, és perquè bona part de la producció ja no està pensada per a l’ús individual del vehicle, sinó que, atès que la gent, especialment els joves, ja no planeja tant comprar un cotxe, sinó que compta a llogar-ne un, més del 50% de la producció de determinats fabricants ja està adreçada a flotes. “No cau tota l’activitat econòmica, sinó la de determinats sectors per aquest canvi d’hàbits”, diu Amat.

Els analistes insisteixen que es tracta més aviat d’un sot en el camí, i no pas un esvoranc, i que si bé les xifres no són esplèndides, com seria lògic anhelar després de la travessia del desert iniciada el 2008 i de la qual molts encara no s’han recuperat, convé mantenir la calma perquè la nova crisi no esdevingui una profecia autocomplerta. Joan Ramon Rovira, responsable dels estudis econòmics i internacionals de la Cambra de Comerç de Barcelona, recorda que la nostra economia funciona “per expectatives” i que aquestes són volàtils perquè depenen dels moviments d’empresaris, inversors i consumidors, que, si detecten qualsevol amenaça, contrauen les seves decisions de despesa.

“La concatenació d’incògnites al voltant del Brexit, les tensions comercials, els problemes de l’economia alemanya i el preu del petroli han fet revisar les previsions a la baixa i pesen sobre l’ànim dels inversors, i això sí que és un risc real”, afirma.

I a Catalunya, què?

I la pregunta, clau, de com afectarà una frenada sensible a casa nostra, per Rovira, té una resposta agredolça. D’una banda, el fet que l’economia catalana és molt oberta a l’exterior, i això en un context global de desacceleració, “ens fa susceptibles de rebre impacte”. L’expert de la Cambra matisa, però, que els fonamentals de la nostra economia, és a dir, les variables i els indicadors que fan de baròmetre fidel de la situació, “són molt millors que fa cinc o 10 anys”. La prova és que “hem guanyat competitivitat, hem reduït l’endeutament privat, estem més internacionalitzats...”, tot de factors que fan que la nostra economia sigui molt “més resilient que fa uns anys”, detalla.

Per tant, per Rovira, “l’economia catalana és sòlida”, tot i alguns núvols a l’horitzó com ara “un deute públic de l’Estat que ens condiciona”. En qualsevol cas, “que el PIB es pugui anar desaccelerant de forma gradual no ha d’alarmar ningú”, en opinió de Rovira, perquè hem estat creixent a taxes superiors al que correspondria al potencial de l’economia catalana, espanyola i europea: “No es pot mantenir un 3% indefinidament”, aclareix l’expert.

Quant a les fortaleses i debilitats de l’economia catalana, Rovira ho té clar: “Si hi ha una crisi europea, ens afectarà, segur, però ens agafarà amb condicions de competitivitat millors.” En el cantó de les febleses, el responsable d’estudis econòmics de la Cambra barcelonina en detecta un parell, que en el fons van lligades: la productivitat i el canvi cap a una economia més basada en el valor afegit. “Hi hem anat avançant, però molt lentament, i la nostra economia encara no està prou enfocada cap a aquests vectors”, comenta.

Sigui com sigui, des de la Cambra s’han revisat a l’alça les previsions de creixement del PIB català per al 2019. Per Oriol Amat, un 2,3%, que és la projecció de la institució, “és una bona xifra”. El vicedegà coincideix amb l’economista en cap de la Cambra quan diu que gràcies a la internacionalització de l’economia és probable que, si hi ha una desacceleració, “ens arribi abans que en altres ocasions”, però que tanmateix, almenys a curt i mitjà termini, posem per cas l’any vinent, el PIB quedarà al voltant de l’1,5%, una dada que, remarca Amat, “no és per tirar coets, però està prou bé”.

Precisament la Cambra de Comerç va presentar abans de l’estiu un informe sobre l’economia catalana del segle XXI. Entre les conclusions d’aquell ampli dossier, hi havia el fet que, si bé les empreses catalanes han sortit de la recessió sanejades i fortes, condicions vitals si finalment han d’encarar una nova crisi, aquesta riquesa nova de trinca no s’ha traslladat prou a la ciutadania en forma d’increments salarials, per exemple.

I és aquest, junt amb la frenada en l’afiliació a la Seguretat Social, un dels elements que pot fer patir més quan les vaques que començaven a engreixar-se s’aprimin una mica. “El de la distribució de les rendes sí que pot entomar un fort cop a la línia de flotació, ja que amb els alentiments, a més de frenar la creació d’ocupació, pressionen els sous a la baixa”, lamenta Rovira, que, com a últim consell, i atès el poc marge de maniobra dels governs català i espanyol, les decisions dels quals depenen del vistiplau europeu, diu que calen polítiques procícliques: “L’Estat ja no té marge per a mesures monetàries ni tampoc fiscals; i a Catalunya, ni això; només podem fer política industrial de mínims perquè tampoc ens arriba el finançament.”

Així, doncs, per parar el batzac, petit o gran, i evitar el sentiment depressiu global, només queda el que Rovira denomina “factors intangibles”, és a dir, l’esmentada política industrial, la inversió en R+D+I i la sempiterna assignatura suspesa: la de la productivitat.